Goulotte Chere

Un altre dia d'anticicló al nostre campament d'estiu a l'Aguille du Midi. Que podem fer..¿? La Goulotte Cheré, que la tenim al costat!!

Anem tranquilament, sense matinar ni anar amb preses. En poc ens plantem a peu de via. Els integrants: en Super-Nano abre fàcil, l'Arnau enciclopedia alpina i jo. L'arribada a la base es complicada. Normalment hi ha una rampa de neu, pero ara a l'estiu es dur de collons. Arribem amb més pena que glòria a la primera R. El primer llarg es una rampa molt maca i continua; el final hi ha una mica de mixte. El seguent llarg es pur mixte, bastant factible. D'aquesta reunió sortim a una part continua i força més vertical, la R a la dreta. L'ultim llarg és el més vertical, tot i així el fet de que sigui de les més transitades dels alps provoca que més que picar fem ganxets. Reunió a l'esquerra. Tot rapelable. Suma i sigue

Gran Capuccin. Via dels Suissos

Estavem acampats a la Vall Blanca, a tocar de l'Aguille du Midi. Debatiem que fer l'endemà. Teniem moltes ressenyes i moltes de ganes de fer-ho tot... per on començar?. Finalment ens vem decidir, l'endemà ben d'hora sortiriem cap al Gran Capuccin.Així ho vem fer, de matinada vem agafar els frontals i vem anar a

aproximar-nos a peu de via. Per arribar vem passar

una mica de por

doncs el glaciar estava molt obert i realment inestable.

Vem arribar a peu de pret que ja començaba a clarejar. El canvi climàtic es nota en aquesta zona del planeta. Per arribar fins a la roca ens separa una rimaya que no fa ga

ire gràcia.

Tot ia ixí l'aconseguim passar. Fins arribar al primer llarg vem haver de fer un seguit de llargs una mica guarros en mig de fang i roca descomposta. Deixem les botes i grampons ben lligades per aquesta zona.

Per fi roca estable, i de la bona. Agafem un llarg amb una mica de finura. El seguent va amb tendència a l'esquerra per anar a buscar un petit balcó.

Aquí comença el rock'n roll. Una fisura maca maca, aqui comprovem que la acotació de les vies no es la mateixa que a casa. Diu que es V, pero deunidó per ser-ho. Una fisura perfecte i vertical. al final has de fer un canvi de fisura una mica delicat, pero molt maco.

El dos seguents llargs son de fisura i enclastament vari. Macos.

Arribem a un balcó. Aquí ens colem i fem un llarg de "O sole mio", hi havien parabolts... mala senyal, aiò es q pica... i si, pica.

En la seguent reunió tornem a la nostra via i agafem la fisura de l'hombro. Maca i fineta.

El seguent es un llarg de 6b que ens posa les piles. Malauradament, el dia s'ens atirat a sobre i no tenim motes més hores de llum, contant que encara hem de tornar al campament. Així que fem una retirada. Queda pendent per 2 llargs...

Haus-Estrems a la Mòmia

L'altre dia vaig agafar un Vèrtex que tenia oblidat de fa temps i vaig veure que hi havia una entrevista a en Joan Cerdà. En l'entrevista hi ha un moment en que parla de la seva relació amb en Pokorski i diu: "Sempre ens barallàvem per fer de cap de corda al primer llarg i en Heinz, que feia molt el viu, deixava les cordes a terra i s'enganxava al primer llarg. Jo m'hi afegia correns i moltes vegades acabàv

em l'un darrere l'altre i sense cordes... a la Haus-Estrems de la Mòmia va passar... ell ja estava enfilat perquè no tenia espera. Així vam fer tota la via, sense cordes; i després, és clar, vam desgrimpar la via normal." Quan ho vaig llegir em va sorprendre molt, i com encara no havia fet la Haus-Estrems, vaig decidir anar a fer-la aviam que collons havien fet aquesta gent a pèl.

Vaig enganyar a en Manu pq m'acompanyés. Val a dir que no va oferir gaire resistència.

Vem arribar al pàrking. Per cert, 5€ de broma, te collons, els monjos deuen de dur sotanes d'Armani. En certa manera son ben vius, doncs vendre fé no te cos

tos de producció... bé no continuo per aquest camí pq m'estendria massa i em bull la sang...

Arribem a peu de via, la linea és més que evident. Hi han varies cordades a la Momienta i a l'Elefant, estrany sent dimarts... bé... son les coses de la crisi.

L1_ L'obre en Manu, fàcil i una mica trencadot i arbustiu.

L2_ Aquí ve el rock'n roll. Havia sentit que era un de les tirades més temudes de Montserrat i em tocaba obrir. A la ressenya de "Rocktopo" havia llegit que havies d'escalar ben endins de la xemeneia. Així doncs, fent cas, vaig anar fins el fons d'aquesta... graso error! quan em vaig adonar estava a l'alçada del buril i vaig tenir una feina espantosa per arribar-hi, doncs per passar el 3 metres que em separaven d'on estava al buril hi havia una estretor massa gran. No se com collons vaig passar la cintura, el pit el vaig passar treient l'aire... el problema va ser el cap, doncs se'm va enclastar el casc... me'l vaig treure, vaig passar i el vaig recuperar.

La resta es facilet i disfruton, tot i que t'accelera pensar que en 35m només hi ha 3 seguros.

L3+L4_ Els empalma el Manu. La linea es prou evident. Hi ha un "alejandro

" maco en la llastra del 4rt llarg. La llastra del final es belluga una mica, però es pr

eciosa.

L5_ Típica broma montserratina. un llarg de 25m de 4rt sense cap seguro... de vegades em costa entendre l'humor montserratí.

El ràpel va per la normal, després de desgrimpar per un cable ben gruixut. Amb 2x60 arribes directament a la canal. Quan feu el ràpel penseu en en Cerdà i el Pokorski baixant a pèl...

Conclusió: En Cerdà i en Pokorski, fent la via Haus Estrems a pèl,

van tenir uns Ous-Extrems. Aquesta gent jugava en un altre divisió...