"Sol Solet" (IV+) 130m

El passat diumenge 29 de Juny de 2008, El Rovira, el Dani Viver i jo vem decidir fer una via de llargs, per variar de l’esportiva i estrenar les noves cordes bessones … La via escollida va ser la “Sol Solet”, vam veure que la recomanaven a kpujo.com, tenia bona pinta, era facileta i estava ben equipada…, així doncs... per que no?.

"Sol Solet"

Dificultat: IV+
Recorregut: 130m
Material: Totalment equipada
Descens: Per la via Escabroni Escapullini (45 - 30 - 40)

Com arribar-hi?, fàcil, si vens de l’A2 des de Barcelona, sortir pel lateral a l’altura de Collbató i seguir el lateral fins arribar al restaurant “Serra d’Or”, un cop allà pujar pel Bruc Residencial i seguint el límit est de la urbanització agafar una pista a Can Jorba. Deixar el cotxe allà. Seguir un camí que remunta el torrent fins arribar a peu de la primera (o última, segons com es miri) cadena del Joc de l’Oca. A mà esquerra tenim l’inici de les vies amagades entre arbres.

Al arribar a peu de via, pam!! El Rovira s’havia deixat els peus de gat!!, juer, wnu, son IV, encara podíem fer un apanyo. Bé, res, començo a obrir el primer llarg...

Llarg 1 (IV): Si ens situem a peu de via, al costat d’un arbre que dificulta una mica la sortida, la nostra via són els parabolts situats més a l’esquerra. No presenta cap tipus de complicació.

Llarg 2 (IV): Obre en Dani, en principi, tampoc cap tipus de complicació especial... la roca es molt bona, te molta adherència.

Llarg 3 (IV+): Obre el Rovira, li deixo els peus de gat. És el tram més complicat de la via, però el superem sense cap problema. El Jordi es va deixar algunes cintes al obrir i va tenir que recuperar les últimes. La reunió esta en una còmode i gran repisa.

Llarg 4 (III): III amb algun pas de IV. Obro jo. Voreja el sostre característic d’aquesta paret per l’esquerra. Fins arribar a la reunió final. La corda pateix una mica pq la via dibuixa una ziga-zaga pronunciada.

Ueee!! Hem arribat a la reunió!! Ara toquen els ràpels. Per baixar farem servir les reunions de la via paral.lela, l’Escabroni Escapullini.
Així doncs, empalmem les dos cordes i desprès de parlar sobre diferents tècniques de fer un ràpel baixem.

El primer ràpel és molt maco pq sobrepassa el sostre i queda volat. Arribem a la següent reunió i ens preparem per fer el següent ràpel, estirem de la corda per recuperar-la... no es mou... està bloquejada... (caguntot)... desprès de parlar les opcions que teníem, el Rovira remunta part del ràpel i intenta estirar des de més amunt... la cosa esta delicada pq segueix sense moure’s un mil·límetre... El temps passa i el Rovira va provant diferents maneres de poder moure la corda, mentres el Dani i jo li cridem consells... Comença a fer-se fosc... sort que portem frontal...

Per fi aconsegueix treure la corda!! Per celebrar-ho es van sentir petardos i focs d’artifici arreu ( o poder es celebrava la victòria de la selecció espanyola a la eurocopa; mai ho sabrem...).

Fem els altres dos ràpels completament a les fosques, va costar trobar l’última reunió... i finalment arribem a baix!! Tan sols ens quedaven 10 minuts per desfer entre patinades i trabucaments el camí d’aproximació...

Una aventurilla... mai s’ha de perdre el respecte a la muntanya, encara que el que fem sembli assequible...