dimecres, 20 d’agost del 2008

Esportiva en les Bouillouses

El diumenge 10 d’Agost de 2008, aprofitant que estàvem per terres ceretanes, l’Esther i jo, va manar a investigar un sector d’escalada esportiva que ens havien recomenat. El sector no està lluny de Puigcerdà, està en la Cerdanya Francesa (o catalana nord), a proa de Mont-Louis, al parc de les Llacs de les Bolloses , o com li diuen des de fa un temps “Lacs des Bouillouses” (*).

Bé, a lo que anavem…. El sector està molt bé, és granit, està en un marc incomparable. Inconvenients?, no és gaire alt i has d’arribar en bus…
.
Escalada esportva en les Bouillouses

Per arribar-hi hem d’anar fins a Mont-Louis i d’allà seguir les senyals cap a els Llacs de les Bouillouses. A l’entrada del parc deixem el cotxe i prenem el bus, hi ha un cada 15 min. I l’últim surt a les 9h. Aviseu al conductor que voleu baixar en la zona d’escalada. Hi han dos parades, nosaltres vam parar en la primera.


Ver mapa más grande

No tenim ressenyes, però la banda de l’esquerra són vies fàcils IV - V, i més cap a la dreta trobem V+, 6a, 6c, 6b..
La roca és molt bona, i estareu sols en un paratje acollonant...
.

.
.
.
.
.
.
.
.
Cutrescaladors
C.om identificar a un cutrescalador?¿:
.
1_ Bossa de magnessi- mitjó

2_ Parxe de bici per recauxutar un peu de gat .
.
.
.






.
.
.
.
.(*)(Es curiós com l’Estat Francès, tot i proclamar la llibertat i la fraternitat, és opressor de cultures. M’he trobat que la majoria de joves francesos que he conegut, reneguen de la seva cultura “regional”. Els hi fa vergonya parlar la llengua dels seus pares o avis, la infravaloren i diuen que son llengües de poble, d’avis, que no van en lloc.
Poder és normal, l’estat fica facilitats per que això passi: Si us heu fixat al creuar la frontera, en la suposada Catalunya Nord, els carrers, no es diuen “carrer”, tot i ser suposadament catalans, sinó que allà estan senyalitzats com a “rue”… aquí costa de trobar alguna “calle”... també m’he trobat en la estranya situació de descriure el mapa de llengües a una francesa, alsaciana, d’uns 25 anys, ben escolaritzada, que amb admiració, descobria que existia una llengua que s’anomena Occità, que en el sud es “parlava” Català i Euskera i que hi ha una regió que parla Bretò… i per que collons la Guingueta d’Ix li diuen Bourg Madame!!??... entre d’altres cosetes…)

dissabte, 16 d’agost del 2008

Ferrades a Andorra ("Racons" + "Canal del Grau"+ "Roc del Quer")

El 9 d’Agost de 2008, l’Esther i jo vam anar a fer unes vies ferrades a Andorra. La nostra idea principal era de fer la Dent d’Orlú, però al passar-se tota la nit plovent, vam desistir… El “plan B” va resultar ser una bona alternativa.

Per això vam anar a Canillo, on s’hi concentren un grapat de vies. La roca deuen de ser esquistos i/o pissarres, el cas és que és una roca molt diferent, és negra, et deixa les mans totes tacades i s’escalfa molt amb el sol, a demés no la vaig trobar del tot compacte… Però això si, els andorrans es gasten diners en equipacions de muntanya, hi ha ferros per tot arreu, estan molt ben equipades.


Ver mapa más grande

La primera via que vam provar va ser la de “Racons”. Macota.
.
Via "Racons"
.


Per arribar-hi hem de passar Canillo, direcció Andorra la Vella i just al sortir, en la carretera, ens trobem un bar-restaurant anomenat “Racons”. Deixem el cotxe allà, i si remuntem una mica la carretera per on em vingut ens trobarem amb l’inici de la via.

La via comença a peu de carretera. El primer tros es fa gairebé caminant, és més aviat una aproximació a la paret. Flanqueja per la dreta la base de la paret, i d’allà s’enfila, per fi, paret amunt. A partir d’aquí la via es fa maca, hi ha passos amb cadenes i algun que altre desplomillu per fer una mica de braços. De tant en quant ens vam trobar alguna presa, no se que hi pintaven... poder publicitat de fixe...

Els paisatges són macos, bé, es veu part de la vall del Valira d’Orient i tot de taques d’urbanitzacions i hotels entre prats verds, tot això ambientat pel soroll del riu i els cotxes que hi passen per sota.

Finalment, desprès d’un últim repetxón arribem al final de la via. Ueee!!

D’aquí seguim unes marques grogues, fins arribar a un punt on podem escollir si baixar a la carretera o bé empalmar amb la ferrada del “Canal del Grau”. Curta, però maca i amb un recorregut entretingut.

.
"Canal del Grau"
.
Comença amb un blanqueig a l’esquerra, en algun moment no trobes peus, però l’adherència de la roca és bona... D’aquí passem a un pont tibetà molt còmode que ens durà de dret a un esperó que s’encasta en mig d’una canal.
Es puja part de l’esperó per després tornar-lo a baixar...algo raru, però diferent. Finalment ens trobem un mini pont tibetà, aquest no tan còmode, que ens durà a fi de via.


.
.

"Roc del Quer"
.
Baixem a la carretera... agafem el cotxe i anem a la següent via: la del “Roc del Quer”. Per arribar-hi, sortint de Canillo, agafem la carretera que va direcció a Ordino, i al primer revolt trobarem el pannell que indica l’inici de via, un cop més, al costat de la carretera.

Dinem i ens disfressem per pujar.
La via és un continu de superar esglaons, cada cop més grans i més alts. És relativament llargueta. El tram més espectacular és una paret llisa, amb dos nivell de desplom i un blanqueig. Dona força sensació de buit, però és el toc que li dona vidilla a la via. D’aquí un petit desplomillu i la via l’acabarem al mirador, on uns francesos (està plagat per tot arreu!!) ens fan la foto de rigor.

Un dia inesperat i diferent... de vegades quan improvises les coses surten millor que quan les planifiques, en aquest cas va ser així... encara que amb bona companyia això és més fàcil...

dimarts, 12 d’agost del 2008

Agulles d'Amitges "Gran Diedre" (IV+) 140m + "Girauld" (IV+) 130m aprox.

El dimarts 5 d’Agost del 2008 vaig pujar a fer una visiteta a uns vells amics que estaven de vacances a Arròs de Cardós, en Jordi (Martínez) i el Palau. Tots dos del C.E. Sant Boi. Ells ja portaven un tute de bici i escalada d’aquests dies, tot i així encara tenien moral per afrontar un nou repte per l’endemà…. Fer les dues agulles d’Amitges… Una de les escalades clàssiques maques del Pirineu, en un escenari únic.

Així doncs, preparem les coses i nem a dormir ben d’hora, per llevar-nos ben d’hora.

Deixem el cotxe al pàrquing del Parc Nacional d’Aigüestortes, passat Espot. A partir d’allà comença l’aproximació fins peu de via. És llargueta... hem de fer el camí cap a l’Estany de Sant Maurici i d’allà agafem el camí direcció Estany de Ratera, seguint el GR-11, fins arribar trencant cap al Refugi d’Amitges. El camí és llarg, però molt agrait pels paisatges. Tot això ho haureu de fer esquivant manades de francesos, ens hi vam trobar un munt!.


Ver mapa más grande

Un cop al refugi hem de seguir la pista principal vorejant l’Estany dels Barbs i d’aquí és buscar-se la vida en mig de la tartera de blocs gegants fins l’agulla i via que hagis escollit.







.

Agulla Gran "Gran Diedre" (IV+) 140m
.
Dificultat: IV+
Recorregut: 140m
Material: tascons, friends, bagues per a merlets i cintes
Equipament: 9 parabolts, tots a les reunions, 7 claus i un friend perdut.
Descens: Caminant per la canal N
.
El primer objectiu, la gran clàssica: “El gran diedre” de l’Agulla Gran.

Ens saltem el primer llarg de III amb un petit flanqueig per l’esquerra i en situem en la R1. Comença a obrir en Jordi. A sota una cordada comença a fer la mateixa que nosaltres.

Llarg1 (IV+): Comencem des d’un parabolt a la paret, d’allà segueix per una placa, hi ha molt bones mans, li segueix una mica de herbing que et condueix a l’inici de la fissura del diedre. La R2 està en una còmoda repisa.

Llarg2 (IV+): Obre en Jordi, un altre cop, amb moments de suades... aquest és el llarg més maco de la via amb diferència. És molt estètic i constant. La fissura dona força possibilitats. La roca es gairebé groga de la quantitat de líquens que hi ha, conseqüència de la puresa de l’aire. En mig de la via us trobareu un friend iper-enclastat, d’algú que poder va patir una mica massa... Hi ha una reunió intermitja, però es del tot prescindible, nosaltres anàvem amb cordes de 60m i no ens va fer falta. A partir d’aquest punt el diedre es bifurca en dos... seguirem el diedre de la dreta fins a la reunió, un cop més, sobre una còmoda repisa.

Llarg 3 (III): Obro jo, el camí es evident... capa el cim!, passat una petita paret just davant de la R, surts a una repisa, d’allà vaig agafar la via que no tocava i em vaig fotre pel IV+, que son dos passos... de mentres, treia el cap per un cantó de la repisa un noi d ela cordada de sota que havien preferit fer la via paral·lela (V+), mentres maleïa alguns passos. D’aquí al cim.

Ueeee!!! Ja hi som!! 2662m . Foto de rigor, amb estelada i tot, i entrepà a sota un sol acollonant de mig dia. Baixem, que encara hi ha feina a fer...

Baixem caminant per darrera, el nostre objectiu: fer l’agulla petita!!, la via? : la “Girauld”. Per desgràcia, el Dani nota una molèstia en la cama i prefereix reposar.
.

.
Agulla Petita "Girauld" (IV+) 130m aprox.
.
Dificultat: IV+
Recorregut: 130m
Material: Joc de tascons, freinds, bagues llargues per a merlets i cintes.
Equipament: 4 claus i 6 parabolts.
Descens: Ràpel desde la última reunió a una canal evident.
.
Aquesta agulla és una mica Can Pixa, qui l’entengui que la compri, hi ha reunions per tot arreu i la ressenya del llibre (Roca Caliente en los Pirineos), no ens ajuda gaire. Per sort, en Jordi ja l’havia fet i ja s’havia enmerdat en un passat, sabent per on NO s’ha de passar. Tot i així, hem de dir que aquesta ressenya no coincideix al 100% amb la via, vam agafar alternatives i reunions de més.

Llarg1 (IV): Obre el Jordi. La via surt per una placa força evident, la primera reunió no està gaire lluny, en una, como no, còmode repisa. És un llarg curtet.

Llarg2 ( IV+): Obre en Jordi. La via soposem que va cap a la dreta, nosaltres la encarem tot recte, vorejant una placa que queda just al davant de la reunió, en línia recta treu el cap un pi. Te uns passets macos. La R següent està al costat del pi.

Llarg 3 (IV+ ¿?): Obro jo. És un llarg molt curtet, tan sols és aproximar-se a la via original que seguíem per la repisa i encarar un diedre d’uns 6-7m. Ostres, quin diedre, que xulo, és gairebé d’esportiva amb tant de pitó, està molt ben assegurat. Un d’aquells diedres d’enclastar-se. La següent R , a que no endevineu on estava?¿ en una còmode repisa!! Molt bé!

Llarg 5 (IV+): Obre en Jordi. Quin llarg més raro... primer es flanqueja per la dreta, si treieu cap per la canal de la dreta veureu un parabolt, d’allà descendiu cap a la canal i pujeu fins veure un cordino, pinta difícil, però si feu oposició amb la paret de darrera es fa en un plis. Passo de dir com és la R...

Llarg 6 (III): Obre el Jordi. Terreny d’aventura. Si avanç no entenia la lògica d’aquesta agulla, en aquest llarg encara menos. És un espavilat com puguis, nosaltres vam vorejar l’agulla per la cara NW fins arribar a una reunió, gairebé al cim, amb magnifiques vistes a l’Agulla Gran. Es pot rapel.lar des de la R està plena de vagues i ferros.

Ja hem fet el cim!!! Ueee!!! Foto de rigor i au!! Cap a baix !!!, el ràpel és de poc menos de 60m, així que oju!!, arribeu a una canal i d’allà seguiu les fites que us duran a la tartera i d’allà, al refugi, on a noslatres, ens esperava el Dani.

Pirineu i escalada en estat pur !!! com disfruto!!

.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Riera del Carme

El passat dilluns 4 d’agost de 2008, l’Esther i jo vam voler fer un barranc per iniciar a uns amics en el tema i ensenyar les tècniques bàsiques... al final vam acabar aprenent tots.
El barranc escollit va ser la “Riera del Carme”, un barranc facilet, a prop de casa, sense gaires complicacions, ideal per iniciacions. L’equip estava format per la Roser, el Viver, en Biel, la Vanessa, l’Esther i jo.

A mesura que va anar passant el dia vam anar aprenent les lliçons:

Lliçó 1: Per que no s’ha de fer un barranc un dilluns si depens dels lloguers de materials?:
1.1_ No disposàvem de molt del material que necessitàvem, així que vam haver de llogar material. Dificultats? Doncs que el material el lloguen gairebé tot el divendres, a molt apurar el dissabte, pel cap de setmana... aleshores, si vas dilluns, ja no et queda res i depens de quan tornin el material el dilluns la gent que ho ha llogat pel finde.
1.2_En cas de llogar-lo dissabte hauríem de pagar dos dies de més...


Lliçó 2: Assegureu-vos del que us fan pagar:
2.1_No pagueu més de 11-12 euros per neopré/dia i 3 euros arnés/dia... (ojo amb Balmat)


Finalment vam tenir la xurra de trobar els neoprens que ens calien i els arnesos...

Vam quedar tots al Bruc i allà vam fer la repartició de cotxes i vam anar amb dos.

El cotxe l’heu de deixar a Santa Càndia, a un petit pàrquing entre dues fonts.


Ver mapa más grande

Lliçó 3: Quan feu un canvi de cotxe, comproveu bé d’agafar el material que tants maldecaps us ha costat llogar.

Doncs si, ens vam deixar dos neoprens al cotxe que vam deixar al Bruc, con dos cojones. Per sort, el sol era espatarrant i venia força de gust un banyet en aigua fresqueta, així doncs, el Viver i jo vam anar amb banyador.

Em de seguir la pista que surt a mà dreta, vorejar una balla, deixar enrera una plantació de xops i una masia i seguir la mateixa pista que fa pujada fins que en un revolt tancat veiem com surt un camí força estret que ens durà de dret a l’inici del barranc.

Lliçó 4: Es important comprovar els cabals avans d’anar a un barranc.

El barranc, si se’n podia dir barranc, estava completament sec... només hi havien unes quantes pozes amb aigua. El costat bo: ara els salts eren més alts...
.
Riera del Carme
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Més info:
.
El barranc comença amb lo que entendríem com un tobogan, però, en el nostre cas, sense aigua, era un alt d’uns 2m... seguim i ens trobem un foradot molt fons a mà dreta amb una mica d’aigua i ple de crancs americans (plaga). Per evitar de caure-hi vam fer un ràpel guiat fins a la següent badina, força profunda i des d’on vam practicar un parell de salts. Els 200 metres següents eren completament eixuts, ni una gota d’aigua.

El pas intermig trobem salts buscats des de cornises de la vora, vam fer uns d’uns 5m aprox. , també vam passar algunes “piscines”, allargades, entre joncs i canyissos. Hi havia tobogans, però la majoria sense aigua, de fet, crec que no en vam poder fer cap. Tot i així va estar disfrutón, practicant salts. Vam veure també un bitxo per l’aigua, no el vam sever identificar, però lo que si que era un mustèlid, de color negre.
Vam arribar, finalment al ràpel de 8m on la Vanessa va afiançar les tècniques de ràpel. D’allà, patejem i nedem una miqueta i arribem a una gran badina amb una corda instal·lada en el tobogan que permet l’accés. Aquí hi ha salts buscats de 9 - 10m, i pots repetir-los tants cops com faci falta.








.

Una mica més a baix hi ha un salt de 6m, també força maco.

D’aquí anirem a buscar el camí de sortida.

Al final tots vam aprendre una mica... sobretot que no hi ha barrancs macos, sinó que, depèn de cadascú i de la gent que t’envolta, el fer-lo maco.... aquest va ser un barranc molt maco...