Ruteando por los Andes

Ara m'en vaig un temps als Andes... per seguir-nos anirem publicant cosetes a :

www.ruteandoporlosandes.com

fins aviat!!!

Puigmal hivernal

.
.

El Dissabte els veterans en esquí de travessa: Roger, Carles i David, ens van donar unes classes a la Massella als novatillos : Viver, Rovira, Arnau i jo. La classe va estar bé, tot i així, es van oblidar de ensenyar-nos, una cosa que ara entenc com a bàsica... quan puges és convinent afluixar-se la bota. La veritat, al pujar amb la bota apretada ,notava un dolor important, però vaig pensar que era normal... de fet han passat dues setmanes i encara tinc un bony les espinilles... si hi ha cap metge a la sala que llegeix això, podria dir-me que en pensa i així m'estavio un viatge ;)

Els mestres van marxar aquell mateix dia, i els alumnes pujàvem (mai millor dit) a examen l'endemà: el Puigmal.

Vam tenir unes quantes històries per arribar al refugi de les Planes ... molta neu, molt gel i poques cadenes pel cotxe... i a totes les benzineres de Puigcerdà era impossible de trobar-ne'n. Per sort, en temps de descompte vam aconseguir unes de chiripa.

El refugi estava genial amb xemeneia i matalassos; situat de puta mare per l'endemà enfrontar l'asenció, a deu minuts a peu de la carretera i d'allà a 5 minuts en cotxe del pàrquing de les pistes d'Err Puigmal...

Ens va costar llevar-nos, com sempre... però ho vam aconseguir. Feia un dia de puta mare i hi havia força gent que també hi pujava amb esquis de travessa, de fet, crec que hi havia més gent fent esquí de travessa que esquí alpí...

El Rovira no va poder fer la ruta pq tenia les espinilles massa adolorides del dia abans.

La ruta és senzilla i suposo que n'hi ha més d'una i que segurament la nostra no és la millor. Nosaltres vam seguir la gent que anava davant nostre, seguint el torrent principal en l'Aiguaneix. Hi ha un moment en que s'encanala una mica, després la vall s'obre i augmenta progressivament de pendent.

En aquell moment a l'Arnau se li van desenganxar les pells de foca que havia llogat a Balmat... solució que el Viver puges amb raquetes i li passés els seus esquis a l'Arnau...

Al arribar a un replanet vam deixar el fons de vall principal i vam començar a enfilar-nos per la vessant del Puigmal. Feia força vent i pujant ens vam trobar zones escombrades que estaven glaçades convinades amb zones on es dipositava la neu, on hi havia un gruix guapo de neu pols. Ara s'enfilava bastant... i el dolor que em feien les botes començava a ser insuportable.

D'aquí, recte al cim. Va ser llarg, però un suplici per les espinilles... de fet, l'ultim tros vaig carregar els esquis pq ja no podia aguantar més.

FEM CIM!!! Quin vent!! Quin fred!!!, just per fer la foto de rigor i calçar-nos els esquis de nou (quin maaaal !!). El primer tram, feia força pendent, estava glaçat, no confiava en els esquís i em feien molt de mal les botes... ho de reconèixer, em vaig ginyar... tot i així, a mesura que anava baixant anava agafant-li el gustillu, l'Arnau estava eufòric, i el Dani, tot i acabar arrebossat en neu, anava molt còmode.

Lo que costa pujar i lo ràpid que es baixa!!, en poca estona vam baixar esquiant el Puigmal, i vam arribar al cotxe... lo primer: TREURE'M LES PUTES BOTES!!

I per acabar el dia... un banyet nocturn en un torrent termal secret...

Ruta per les Franches-Montagnes

Franches-Montagnes. Les Sommetres


Mostra un mapa més gran

El cap de setmana del 22/23 de Novembre de 2008, l'Esther i jo vam fer una excursioneta per les Franches-Montagnes, al Cantó de Jura, Suïssa. La ruta és sencilleta, però els paisatges en aquesta época de l'any són acollonants.

Les Franches Montagnes, no pertanyen geogràficament als Alps, sino que formen part de l'anomenat Arc Juràssic, una mena de primers plegaments. Més al sud trobaríem el "Gran Plateau", on s'assenten ciutats com Berna, i més al sud trobaríem els Alps.

Vam sortir de Délémont cap a Muriaux. Vam anar en tren (he linkat la pàgina dels transports públics de Suïssa...)... Aquest país és molt maco i tot el que vulguis, però els transports són cars de collons...

Al baixar a Muriaux, era tard, nevava fot, hi havia un gruix maco de neu (poder 25-30cm) i dintre de poc es faria fosc... Tot i així, el camí està prou ben senyalitzat.

Vam arribar de nit al refugi lliure des Sometres ... una passada de refugi, molt guapo, amb matalaços, llum elèctric (de placa solar, al cap d'unes hores s'acaba la bateria), cuineta de llenya... fins i tot hi havia els trastos per fer fondue... aquests suïssos...

La nit va ser mogudeta, vem coincidir amb un grup de xavals de 17 anys, que celebraven l'aniversari d'un d'ells...

El dia següent es va llevar amb sol!! i amb la neu es dibuixava un paisatge que semblava de mentida... La baixada va ser tranquil.la, molt suau, per gaudir del paisatge...

Vam pasar Muriaux i vam arribar a Segnelegier, on vam agafar el tren de tornada (insisteixo... que car és el transport públic d'aquí!)...

Al pot petit hi ha la bona confitura...

GR-92.Cabo de Gata

Aquesta és una travessa 100% recomanable, paisatges amb mil colors, platges, sol… Un GR diferent.

- Un paradís pels geòlegs, en especial pels vulcanòlegs… és igualment un paradís si només gaudeixes de les formes de les roques, els colors, l’ambient que creen…

-Bon temps gairebé 100% assegurat

- Aigües netes i una fauna marina impressionant.

- Paisatges.

- Punts d’interès cultural i històric.

Tot i així hem de fer unes recomanacions i crítiques que creiem que són necessàries a tenir en compte per la realització d’aquest tram de GR.

- En primer lloc, no feu com nosaltres i aneu a caminar en el mes d’Agost… per dos senzilles raons… Una, prou evident, en Almeria a l’agost, fa moltiiiiiiisma calor… l’altre, en el més d’agost tothom va a la platja i les platges del Cabo de Gata, no són una excepció… Tot i així, la resta de l’any estan completament desertes...

- Segon lloc, es pot arribar en cotxe gairebé a tot arreu. Aquest fet fa que sigui difícil trobar un lloc perdut, sense ningú i d’alguna manera frustra al senderista que després de fer una llarga i dura caminada buscant el sentiment de descoberta, arriba a un lloc ple de cotxes i gent… En aquest sentit volem fer una crida a la regulació de l’accés dels visitants d’aquest espai natural.

- El GR no està marcat… no vam trobar ni una sola marca, ni una sola senyal, ni indicació… res…

- El preu de tot és extraordinàriament car (càmping, dos persones i una tenda: 25euros!!!!) i a sobre ballen els preus com volen… un dia una canya valia 1.60 i el dia següent, en el mateix bar 2.00…

- Ens hem trobat, tot i estar dins d’un “espai protegit”: Platges ultramassificades i pàrkings a rebentar, urbanitzacions per tot arreu i molts cartells anunciant properes construccions, castells de propietat privada...

Ver mapa más grande

GR 92. Cabo de Gata

23 Agost: San Miguel de Cabo de Gata - Faro de Cabo de Gata

. Estem al Sant Miguel, per arribar-hi hem agafat un vol pels pèls a Barcelona fins a Almeria i d’allà em agafa un bus fins aquí. Anem a la platja Sant Miguel i ens banyem una estoneta al costat de la Torre de San Miguel i sortim buscant el GR, que evidentment intuïm al no veure ni una sola marca en la ruta. Seguim una llarga pista que es troba entre la carretera paral·lela a la platja i les Salines del Cabo de Gata, una zona humida de gran valor, que acull una gran quantitat d’aus (entre ells flamencs) i un ecosistema diferenciat. Val la pena aturar-se i visitar una guaita.

Finalment arribem a la Almedraba, amb la seva església característica... Passem la Fabriquilla i prenem la carretera, que ara s’enfila massís amunt. El paisatge és desèrtic, amb grans vessants i coves. Passem el far i l’aula de natura i busquem un lloc per passar la nit amb bones vistes al Arrecife del Dedo.

24 Agost: Cabo de Gata - Casa del Tomate

Ens llevem amb el sol, s’ha passat tota la nit llampegant, però per sort, no a caigut ni una gota... bufff... ens llevem i resseguim el camí, bé, la carretera... quin GR aquest... estem pujant a la muntanya de Vela Blanca, de 213m, sort que es cara W i es primera hora del matí. Se’n diu Vela .

.

Blanca d’aquest lloc pel dipòsit de ignimbrites que té a la seva base, d’un color molt blanc, en comparació amb les capes de basalt del voltant, simulant així, una vela... Des de a dalt de tot hi ha una vista espectacular del que ens espera... Baixem per una pista tallada al trànsit fins a un pàrking que es comença a omplir de cotxes. Es normal, per aquí hi ha unes de les platges més boniques de tot el parc: la Playa del Carbón, la Playa de Media Luna i la Playa del Monsul. Arribem a la playa del Monsul i, tot i que hi ha un fotimer de cotxes i gent, la platja ens sembla impressionant, amb uns colors molt macos, i unes formacions piroclàstiques que semblen veritables escultures.

Passem amb les bambes i els motxillots entre la gent que pren el sol... el mapa alpina marca un camí arran de costa, així que li fem cas i anem arran de mar... No hi ha cap tipus de camí ni res, es buscar-se la vida i en moments grimpar entre les columnes de basalt. D’aquesta manera ens endinsem a les Cales del Barronal, un conjunt de cales (que aquí anomenaríem platges, per que són enormes ) paradisíaques. Estem segur que en qualsevol altre època de l’any no hi hauria completament ningú, tot i així ens vam trobar gent per tot arreu, tot i ser difícil d’arribar.

Ens rostim una bona estona al sol i ens suquem una mica en l’aigua, per gaudir d’aquest entorn. Més tard remuntem un camí que ens durà a la pista principal, per on ( en teoria) va el GR.

Arribem a San José , una vila turística, prou cara. Parem a comprar menjar per la ruta i seguim endavant. El camí segueix per una pista que s’empina força durant uns metres fins arribar a una espècie de mirador. Avancem per la pista tant com podem fins que es fa fosc i plantem la tenda.

25 Agost: Casa del Tomate - Cala de los Toros

Ens llevem d’hora i seguim la pista que ens du al cap de poc fins una casa abandonada al costat d’una cantera. Mica en mica la pista va perdent desnivell fins arribar a peu de mar, on hi ha una platja plena de cotxes i furgonetes. Estem a prop del Castell de Sant Felipe, i és gairebé obligatori desviar-se del camí per anar a veure la costa. Allà hi trobem unes dunes oolítiques fòssils. Són dunes petrificades que adopten formes molt recargolades amb un color blanc impressionant. El calor comença a apretar força. Los Escullos són dues cases i tres hotels. Passem per la Playa del Arco i ens dirigim cap a la carretera que ens durà fins a la Isleta, tot i que agafem una draçera que ens porta directe al poble de la Isleta. Molt “pijo”, hi ha gent per tot arreu. Parem, dinem i ens amaguem del sol de mig dia.

A mitja tarda reprenem el camí i anem cap a la Cala de los Toros, on passarem la resta de la tarda i la nit. Per arribar a la cala passarem per un torrent sec amb una vegetació (per estar on estem) més o menys frondosa (pins blancs, palmeres canàries, matollars...).

Comença a girar-se el vent de llevant, i l’aigua comença a picar-se...

26 Agost: Cala de los Toros - Las Negras.

Ens llevem ben d’hora de la platja... wnu, l’Esther, que deia que no sabia si podria dormir al ras, va dormir com un tronc i a sobre va costar de despertar-la... esmorzem i comencem la ruta ben d’hora. Toca pujada, i per carretera, passant pel mirador de l’Amataista, amb una vista espectacular del Cerro del Fraile i de Loma Pelada (dos domos volcànics). Seguim pujant uns metres fins arribar al coll de la carretera, anem direcció Rodalquilar.

Aquesta població mereix una visita... només a l’entrada ens trobem amb un barri sencer en ruïnes, són les antigues cases dels treballadors de les mines, ya acomiadats. Perdre’s per aquests carrers i entrar a les cases és una experiència. També mereix visita les instal·lacions de l’antiga mina... Finalment recomanem entrar en el “Centro Geoturístico de Andalucía”.

Anem ara direcció a el Playazo. De camí cap allà ens decepcionen dues coses.... una, la immensa quantitat de cotxes que circulen per aquesta pista i, finalment, el vent fortíssim que bufava. Al arribar a la platja ens trobem amb una processó de gent i d’una platja on no s’hi podia estar per la sorra que et picava el cos i les onades enormes. Així doncs, optem per un banyet ràpid i seguir la ruta.

Passem el castell de Sant Ramón, del que no es pot gaudir per ser de propietat privada. I seguim el camí. Aquest tram ens du per una costa de penya-segats acollonants. Són penya-segats formats per dunes fòssils, de colors blancs groguencs i amb unes formes molt capritxoses, val molt la pena fer aquest tros de costa a peu...

Finalment arribem al càmping de las Negras. L’allotjament en aquest càmping és desproporcionadament car. 25 euros dos persones i una tenda.... recomanem no anar-hi, no val la pena... Per cert!! No hi ha caixer en el poble!! I en el càmping no es pot pagar amb tarja!!... El poble de las Negres hi ha un ambient molt hippie, val la pena fer una volta per la nit.

27 Agost: Las Negras - Cala del Plomo

Fem les compres del dia al súper de las Negras on si accepten targes de crèdit (menos mal, pq no teníem ni un duro en efectiu), i comencem la ruta. Anem direcció a la Cala de San Pedro. La pista per arribar-hi és llarga i plena, a petar de gent...

Aquesta cala és un lloc curiós d’obligada visita, hi ha un castell en ruïnes i una cala preciosa amb aigües cristal·lines, però el que més destaca d’aquest indret, és el poblat hippie que hi ha.

Hi ha una font d’aigua dolça, fet que permet a la gent que hi viu tot l’any de tenir un hortet. Hi ha les antigues cases ocupades (fins i tot el castell), hi ha tendes per tot arreu, gent fent malabars, fins i tot bar i súper!!. Ens vam estar una llarga estona admirant aquesta comunitat i rostint-nos al sol. La llevantada feia impossible el veure res sota l’aigua, estava tot el fons remogut L.... tant que vaig perdre el tub i va ser del tot impossible recuperar-lo...

Passat mig dia reprenem la ruta, Ens toca fer el tros més dur, una pujada llarga i continuada amb el sol d’Almeria i la motxilla plena de menjar. A sobre perdem el camí i pugem camp a través pel vessant. I quan som a dalt de tot... em dono compte que m’he deixat el mapa a baix .... passo d’anar-lo a buscar...

Aquí arribem a un altiplà molt xulo, La rellana de San Pedro, i comencem a baixar direcció la Cala del Plomo. És una cala molt maca (on també s’hi arriba en cotxe...), amb una geologia molt xula, amb dipòsits piroclàstics i també restes de dunes fòssils... de fet si us fixeu, en la part dreta de la cala, la paret, està plena de fòssils de petxines i d’altres restes marines.

28 Agost: Cala del Plomo - Agua Amarga

No sortim gaire d’hora, no tenim presa, no queda gaire i ja acabem. Anem cap a la Cala de Enmedio. La pista per arribar-hi no passa ven bé per la costa. La Cala és la més xula d’aquesta part de costa. És petita i, per fi!! No es pot arribar en cotxe, per primer cop, estem sols en una platja... la cala està emmarcada per unes parets blanques formades per dipòsits de piroclasts. D’aquí ja queda molt poc per arribar a Agua Amarga, fi del nostre itinerari.

------------------------------------------------------------

Tot i així, la cosa no se’ns va acabar aquí, vam anar també la Playa de los Muertos. Un lloc impressionant, val la pena de veure, encara que sigui, és una platja acollonant. L’inconvenient? Que està a petar de gent... nosaltres vam dormir-hi i al matí vam poder gaudir de la platja sense ningú, pena de la llevantada, que va fer impossible fer una capbussada per veure peixos... També vam passar per Carboneras... una ciutat turística com qualsevol altre... i fent autostop vam acabar al festival de música de Espantapitas on ens van passar coses mooolt rares...

Wnu, espero que si us animeu disfruteu el viatge tant com nosaltres!!!

Més info: -Junta d'Andalusia -Relleu-Història geològica