Pico de la Renclusa. "Espolón Picapiedra" (V) 400m

.

.El dissabte 26 de Juliol de 2006, en Jordi (Martínez), en Carles (tots dos del centre excursionista de Sant Boi) vam agafar el cotxe rumb al Pirineu, carregats amb cordes, cintes bagues i uns trastos que fins ara no els havia fet servir: tascons, friends i d’altres invents similars…. El nostre objectiu, escalar a esquenes del més gran del Pirineu, l’Aneto…

De camí , encara estàvem dubtant entre dues vies, la Clàssica del Margalida o un “Plan B”, anomenat “Espolón Picapiedra”, al cim inferior del Pic de la Renclusa… teníem temps per pensar-ho.

Pel tard vam arribar a Benasque, encara que la podíem haver confós amb Lloret i vam fer la obligada i ja tradicional visita a la botiga-museu Barrabés, on es mira, però no es compra… quins preus!!

Vam fer el vivac al parking dels Llanos del Hospital, entre un núvol de mosquits.

Finalment la decisió va ser fer “l’Espolón Picapiedra”, per proximitat i equipament.

Espolón Picapiedra (V) 400m.

Dificultat: V

Recorregut: 400m

Material: Joc de tascons, friends, bagues llargues per a merlets i cintes (Desequipat, excepte reunions)

Descens: Ràpel a una canal evident

A l’endemà ens vam aixecar super d’hora per agafar el primer bus, que sortia a les 5:00… la nit havia estat esplèndida i els mosquits no van molestar. Ens va fer molta gràcia veure com marxava l’autobús cinc minuts avanç i el perdíem… tot i així el següent venia al cap de mig hora. En el bus anterior hi van pujar ni más ni menos que 30 persones!, en el nostre erem cinc.

Comencem a caminar on ens deixa el bus, la Besurta, fins arribar al refugi de la Renclusa. Encara es molt fosc, qui ens mana llevar-nos tan d’hora!!, prenem el cafè i parlem amb la guarda del refugi que ens parla sobre la via.

Quan el sol comença a il·luminar la vall i comencem a veure clar l’imponent pedrot del Pic de la Renclusa que ens queda just al davant, iniciem l’aproximació al peu de via. Hem d’anar fins el coll de la Renclusa, direcció Aigualluts, i un cop allà (el coll), enfilar-nos direcció a la paret. Hi ha fites, que ens duen fins al peu de via (marcada amb una fletxa).

Llarg 1 (IV+):Obre en Carles tot ple de material, el Jordi i jo pujem de segon i m’encarrego de treure tots els ferros i així em fixo com i que ha posat de material. Els llargs, tots, estan completament desequipats, només hi ha parabolts a les reunions.

Llarg 2 i 2bis (IV): Sense voler-ho, en Carles els obre els dos a l’hora, de fet el tercer llarg es una aproximació fins el següent llarg. Deixem enrera el contrafort i ens encarem a la paret. Em degut veure algo o menjat algo que no ens ha sentat del tot bé…

Falç Llarg 3 (ED+): Obre en Carles, em passat el contrafort, estem a peu de la via, degut a lo abrupte de la paret, no es dibuixa clarament la via, es una mica perdedora. Aquest factor, més les ganes d’en Carles d’obrir una nova via van provocar que inaugurés una nova tirada, que el va fer patir una bona estona i va implicar d’abandonar dos pitons…

Mentres això passava, gairebé sense que ens dongués temps a veure’ls, va passar una parella cagando leches per la via bona.

Llarg 3 (IV) (el bo): Segueix una canal, massa evident (tant, que es normal pensar que no es la via), de fet es una canaleta plena d’herbes, gairebé es podria fer pasturar.

Llarg 4 (IV+): Obre en Jordi. Aquest llarg ja mola més, una mica de verticalitat!! Ue!!, ya no hi ha tanta herba. La reunió està una mica amagada. Heu d’anar a buscar la placa i el sostre .

Llarg 5 (V): És lo més complicat de la via, i també són els passos més macos i estètics. Surt vorejant per la dreta una placa llisa i superant el sostre. En Jordi va decidir superar el sostre per l’esquerra, posant en pràctica una nova disciplina anomenada “herbing”, consistent ben agafar-se en herbes i matolls diversos.

Llarg 6 (IV): Ara es tracta de crestejar. Seguim l’aresta més evident. Les vistes són acollonants.

Llarg 7 (IV): Obro jo!!, desprès de fixar-me durant tota la via com havien ficat el material, hem toca a mi ficar-lo. Es un llarg força fàcil, es tracta de seguir l’aresta. Trobo un pitó i una baga pel camí. La corda tiba molt pel fregament. Quan arriben en Jordi i en Carles em comenten un parell d’errors que he fet.

Llarg 8 (III): Obro jo. Es una cresta pura i dura. La corda tiba moltísim. I un cop més he comes un parell de fallos…

JA ESTEM AL CIM!!! Ueee!! bueno, al cim inferior… que no deixa de ser un cim… fem les fotillos de rigor, gaudim de les vistes i rapelem des de el malló de la reunió a la canal que ens condueix a una enorme tartera.

Baixem saltant de pedra en pedra fins el refugi… es fa llarg. Baixem al parking i agafem el bus just a temps….

Una experiència pels cinc sentits… per la vista, un paisatge acollonant; pel tacte, un granit abrasiu; per la oïda, el silenci absolut trencat pel picar del torrent de la Renclusa; per l’olfacte, conseqüències de la inestabilitat gastrointestinal de l’equip…, pel gust, el bon sabor de boca que et deixa una escalada així..

…

Cavall Bernat. "Via Normal" (V), 60m

Feia massa temps que em mirava aquella agulla, visible gairebé des de qualsevol punt, amb interès de saber quina vista hi deuria haver des de a dalt de tot... Per fi, aquest dubte ha estat resolt.

"Via Normal" (V), 60m

Dificultat: V

Recorregut: 60m

Material: Totalment equipada

Descens: Per la mateixa via

El dissabte 12 de Juliol de 2008, el Rovira, l’Esther i jo ve manar a fer la que és poder la agulla més representativa de Montserrat, el Cavall Bernat. La via triada va ser poder la més accessible, la Via Normal.

Ens vem aixecar tard, i un cop més, la previsió meteorològica no era gaire favorable… s’esperaven pluges… Però no vam fer gaire cas i vam tirar cap amunt.

Com arribar-hi?, seguim la carretera que surt de Monistrol al monestir. Passem de llarg l’entrada al monestir i seguim fins arribar a Santa Cecília, on deixarem el cotxe. Un cop allà, l’aproximació és una mica llargueta, hem de seguir el “Camí de l’arrel”, senyalitzat amb marques de GR. Aquest camí voreja part dels peus de les imponents parets de la cara nord. Sempre tindrem visible el Cavall i un cop l’haguem passat hem de pujar per una canal que quan nosaltres vam passar, estava marcada per uns trossos de roba lligats a unes branques. A partir d’aquí comença una pujada per la canal, seguint unes cordes fixes instal·lades que ens duran directament al coll, a peu de via.

Al arribar vam descobrir que hi havia gent pujant per totes les vies possibles del Cavall... estava a petar, es notava que era cap de setmana...

Vam sortir directament de l’arbret, grimpant el primer tros (II).

Llarg 1 (V): Vaig obrir el primer llarg, que és més aviat una petita aproximació a peu de via a través d’un petit blanqueig. És poder el tros més delicat de la via...

Llarg2 (V-): El va obrir el Rovira. És un llarg maco que segueix una fissura ven definida. Pot haver problemes a l’hora de coordinar la gent que fa el descens de l’agulla i la gent que puja ja que aquestes reunions son les que es fan servir per baixar desde qualsevol punt. Algunes ressenyes adverteixen que poder foren necessaris tascons per acabar d’assegurar la via, tot i així vam trobar que no calien. La via està força ben assegurada per unes peazo estaques. És important emportar-se algo d’abric, doncs acostuma a fer força vent i si et passes tant de temps com ens vem passar l’Esther i jo esperant a que el Rovira acabes de fer la reunió, corres risc d’agafar com a mínim, un refredat...

Llarg 3 (III): Per fí arribem!! L’últim llarg és molt fàcil, però no hi ha gaires seguros... Muntem la reunió directament de la estàtua que corona el Cavall. El paisatge és acollonant, la Paret dels Diables et provoca una gran sensació de buit, Monistrol és una taqueta i és veu perfectament l’Elefant i d’altres agulles del parc.... La magnifica sensació que ens provoca estar allà a dalt és va mig espatlla pel vent que corre, el fred i el adonar-nos que ens haviem deixat els entrepans a peu de via...

....

Fem els ràpels intentant no perdre l’equilibri amb el vent. Cap problema. Tornem a la canal i desfem el camí de pujada.

Just a deu metros del cotxe, comença a ploure... ho teníem tot calculat ;)....

"Sol Solet" (IV+) 130m

El passat diumenge 29 de Juny de 2008, El Rovira, el Dani Viver i jo vem decidir fer una via de llargs, per variar de l’esportiva i estrenar les noves cordes bessones … La via escollida va ser la “Sol Solet”, vam veure que la recomanaven a kpujo.com, tenia bona pinta, era facileta i estava ben equipada…, així doncs... per que no?.

"Sol Solet"

Dificultat: IV+
Recorregut: 130m
Material: Totalment equipada
Descens: Per la via Escabroni Escapullini (45 - 30 - 40)

Com arribar-hi?, fàcil, si vens de l’A2 des de Barcelona, sortir pel lateral a l’altura de Collbató i seguir el lateral fins arribar al restaurant “Serra d’Or”, un cop allà pujar pel Bruc Residencial i seguint el límit est de la urbanització agafar una pista a Can Jorba. Deixar el cotxe allà. Seguir un camí que remunta el torrent fins arribar a peu de la primera (o última, segons com es miri) cadena del Joc de l’Oca. A mà esquerra tenim l’inici de les vies amagades entre arbres.

Al arribar a peu de via, pam!! El Rovira s’havia deixat els peus de gat!!, juer, wnu, son IV, encara podíem fer un apanyo. Bé, res, començo a obrir el primer llarg...

Llarg 1 (IV): Si ens situem a peu de via, al costat d’un arbre que dificulta una mica la sortida, la nostra via són els parabolts situats més a l’esquerra. No presenta cap tipus de complicació.

Llarg 2 (IV): Obre en Dani, en principi, tampoc cap tipus de complicació especial... la roca es molt bona, te molta adherència.

Llarg 3 (IV+): Obre el Rovira, li deixo els peus de gat. És el tram més complicat de la via, però el superem sense cap problema. El Jordi es va deixar algunes cintes al obrir i va tenir que recuperar les últimes. La reunió esta en una còmode i gran repisa.

Llarg 4 (III): III amb algun pas de IV. Obro jo. Voreja el sostre característic d’aquesta paret per l’esquerra. Fins arribar a la reunió final. La corda pateix una mica pq la via dibuixa una ziga-zaga pronunciada.

Ueee!! Hem arribat a la reunió!! Ara toquen els ràpels. Per baixar farem servir les reunions de la via paral.lela, l’Escabroni Escapullini.
Així doncs, empalmem les dos cordes i desprès de parlar sobre diferents tècniques de fer un ràpel baixem.

El primer ràpel és molt maco pq sobrepassa el sostre i queda volat. Arribem a la següent reunió i ens preparem per fer el següent ràpel, estirem de la corda per recuperar-la... no es mou... està bloquejada... (caguntot)... desprès de parlar les opcions que teníem, el Rovira remunta part del ràpel i intenta estirar des de més amunt... la cosa esta delicada pq segueix sense moure’s un mil·límetre... El temps passa i el Rovira va provant diferents maneres de poder moure la corda, mentres el Dani i jo li cridem consells... Comença a fer-se fosc... sort que portem frontal...

Per fi aconsegueix treure la corda!! Per celebrar-ho es van sentir petardos i focs d’artifici arreu ( o poder es celebrava la victòria de la selecció espanyola a la eurocopa; mai ho sabrem...).

Fem els altres dos ràpels completament a les fosques, va costar trobar l’última reunió... i finalment arribem a baix!! Tan sols ens quedaven 10 minuts per desfer entre patinades i trabucaments el camí d’aproximació...

Una aventurilla... mai s’ha de perdre el respecte a la muntanya, encara que el que fem sembli assequible...

“Bego-Miquel-Kush” (V- ) 240m + “Joc de l’Oca”

El dia 03 de juliol de 2008, L’Esther, el Roger i jo vem decidir de començar a fer una mica d’escalada… per aiò vem triar la via “Bego-Miquel-Kush” un (V- )de 240m repartits en sis llargs de roca molt bona; i lo maco es que el final de la via dona peu a aprofitar i fer el descens pel “Joc de l’Oca” (barranc sec).

“Bego-Miquel-Kush” un (V- )de 240m

En l’últim moment, en Roger va fer una tècnica ninja i finalment es va rajar, a demés la previsió del temps de la tele dibuixava un símbol d’un núvol plovent just a sobre de Montserrat (aclarien, per treure’s responsabilitats, que era possible que s’esperessin ruixats dispersos per qualsevol lloc de Catalunya) … tot i així, els ànims de l’expedició no van decaure i vam sortir cap a la paret (tard com sempre...).

Com arribar-hi?, fàcil, si vens de l’A2 des de Barcelona, sortir pel lateral a l’altura de Collbató i seguir el lateral fins arribar al restaurant “Serra d’Or”, un cop allà pujar pel Bruc Residencial i seguint el límit est de la urbanització agafar una pista a Can Jorba. Deixar el cotxe allà. Seguir un camí que remonta el torrent fins arribar a peu de la primera (o última, segons com es miri) cadena del Joc de l’Oca. A mà esquerra tenim l’inici de les vies amagades entre arbres.

Llarg 1 (IV): Les ressenyes deien que els seguros estaven allunyats, però no els vam trobar tant, això si, tenien raó en una cosa, la roca és excel·lent. El primer llarg es un 4c i la repisa de la reunió es força bona.

Llarg 2 (V): No us espanteu, és molt fàcil i assequible, te una petita panxa, però hi ha molt bones mans. Al arribar a la repisa de la reunió, la vaig trobar algo familiar. És una reunió molt gran amb arbrets.

Llarg 3 (IV): Esquiva el desplom característic de l’agulla per la seva dreta. Aquest és un llarg força “disfrutón”. Acaba passat un arbre que s’enclasta en la esquerda i et toca els collons quan el vols superar. S’arriba caminant a la reunió.

Llarg 4 (IV): Molt fàcil, encara que les chapes estan molt allunyades i fan que perdis la via. S’ha de sortir cap a la dreta.

Llarg 5 (IV+): Molt maco, bones vistes, bona roca, bones preses, facilet, val la pena...

Llarg 6 (III): És grimpadeta, però, els seguros estan a tomar por culo, crec que hi havia 3. Ja som al cim. Les ressenyes deien que no es podia rapelar des d’aquesta reunió, però nosaltres vam trobar anelles a la reunió... Tot i així el nostre objectiu no era rapelar...

Per fi em arribat a dalt!! Ho em fet prou ràpid, l’Esther és una gran companya de cordada (entre d’altres milions de coses). Dinem (bucadill de xuriç)amb unes vistes espectaculars i em trec els peus de gat que em destroçaven els peus (encara més).

Per anar a buscar el joc de l’oca s’ha de superar un petit cim d’agulla que queda a darrera i que es pot fer caminant, del cim es fa un petit ràpel d’uns 10 metres d’un pi fin un caminet que si el seguim ens portarà directe al “Joc de l’Oca”.

“Joc de l’Oca”

El Joc de l’Oca es una canal equipada amb cadenes i cordes fixes. En teoria es pot fer sense necessitat de fer ràpels i fins i tot diuen que es pot pujar... sincerament, jo no podria, has de tenir unes espatlles rollo croissant per pujar per aquestes cadenes i per baixar algunes. Nosaltres vam optar per un mix, vam rapelar algunes i vam baixar a “pulso” unes altres. Es entretinguda i dona joc a més d’una relliscada i caiguda (res serio). Poder el més xulo de tot és l’últim ràpel de 29 metres.

Al cap d’unes 5 hores ja estàvem un altre cop al cotxe, després de baixar i gaudir del bosc montserratí.... Al final no va ploure ni una gota...

Un bon dia, una bona roca, una bona via, una bona canal, bones vistes i millor companyia...