xinoxano na fent

2012-02-04T19:01:00.002+01:00

Goulotte Chere

2011-11-16T21:09:00.004+01:00

Un altre dia d'anticicló al nostre campament d'estiu a l'Aguille du Midi. Que podem fer..¿? La Goulotte Cheré, que la tenim al costat!!

Anem tranquilament, sense matinar ni anar amb preses. En poc ens plantem a peu de via. Els integrants: en Super-Nano abre fàcil, l'Arnau enciclopedia alpina i jo. L'arribada a la base es complicada. Normalment hi ha una rampa de neu, pero ara a l'estiu es dur de collons. Arribem amb més pena que glòria a la primera R. El primer llarg es una rampa molt maca i continua; el final hi ha una mica de mixte. El seguent llarg es pur mixte, bastant factible. D'aquesta reunió sortim a una part continua i força més vertical, la R a la dreta. L'ultim llarg és el més vertical, tot i així el fet de que sigui de les més transitades dels alps provoca que més que picar fem ganxets. Reunió a l'esquerra. Tot rapelable. Suma i sigue

Gran Capuccin. Via dels Suissos

2011-11-16T20:32:00.004+01:00

Estavem acampats a la Vall Blanca, a tocar de l'Aguille du Midi. Debatiem que fer l'endemà. Teniem moltes ressenyes i moltes de ganes de fer-ho tot... per on començar?. Finalment ens vem decidir, l'endemà ben d'hora sortiriem cap al Gran Capuccin.Així ho vem fer, de matinada vem agafar els frontals i vem anar a

aproximar-nos a peu de via. Per arribar vem passar

una mica de por

doncs el glaciar estava molt obert i realment inestable.

Vem arribar a peu de pret que ja començaba a clarejar. El canvi climàtic es nota en aquesta zona del planeta. Per arribar fins a la roca ens separa una rimaya que no fa ga

ire gràcia.

Tot ia ixí l'aconseguim passar. Fins arribar al primer llarg vem haver de fer un seguit de llargs una mica guarros en mig de fang i roca descomposta. Deixem les botes i grampons ben lligades per aquesta zona.

Per fi roca estable, i de la bona. Agafem un llarg amb una mica de finura. El seguent va amb tendència a l'esquerra per anar a buscar un petit balcó.

Aquí comença el rock'n roll. Una fisura maca maca, aqui comprovem que la acotació de les vies no es la mateixa que a casa. Diu que es V, pero deunidó per ser-ho. Una fisura perfecte i vertical. al final has de fer un canvi de fisura una mica delicat, pero molt maco.

El dos seguents llargs son de fisura i enclastament vari. Macos.

Arribem a un balcó. Aquí ens colem i fem un llarg de "O sole mio", hi havien parabolts... mala senyal, aiò es q pica... i si, pica.

En la seguent reunió tornem a la nostra via i agafem la fisura de l'hombro. Maca i fineta.

El seguent es un llarg de 6b que ens posa les piles. Malauradament, el dia s'ens atirat a sobre i no tenim motes més hores de llum, contant que encara hem de tornar al campament. Així que fem una retirada. Queda pendent per 2 llargs...

Haus-Estrems a la Mòmia

2011-11-14T18:07:00.007+01:00

L'altre dia vaig agafar un Vèrtex que tenia oblidat de fa temps i vaig veure que hi havia una entrevista a en Joan Cerdà. En l'entrevista hi ha un moment en que parla de la seva relació amb en Pokorski i diu: "Sempre ens barallàvem per fer de cap de corda al primer llarg i en Heinz, que feia molt el viu, deixava les cordes a terra i s'enganxava al primer llarg. Jo m'hi afegia correns i moltes vegades acabàv

em l'un darrere l'altre i sense cordes... a la Haus-Estrems de la Mòmia va passar... ell ja estava enfilat perquè no tenia espera. Així vam fer tota la via, sense cordes; i després, és clar, vam desgrimpar la via normal." Quan ho vaig llegir em va sorprendre molt, i com encara no havia fet la Haus-Estrems, vaig decidir anar a fer-la aviam que collons havien fet aquesta gent a pèl.

Vaig enganyar a en Manu pq m'acompanyés. Val a dir que no va oferir gaire resistència.

Vem arribar al pàrking. Per cert, 5€ de broma, te collons, els monjos deuen de dur sotanes d'Armani. En certa manera son ben vius, doncs vendre fé no te cos

tos de producció... bé no continuo per aquest camí pq m'estendria massa i em bull la sang...

Arribem a peu de via, la linea és més que evident. Hi han varies cordades a la Momienta i a l'Elefant, estrany sent dimarts... bé... son les coses de la crisi.

L1_ L'obre en Manu, fàcil i una mica trencadot i arbustiu.

L2_ Aquí ve el rock'n roll. Havia sentit que era un de les tirades més temudes de Montserrat i em tocaba obrir. A la ressenya de "Rocktopo" havia llegit que havies d'escalar ben endins de la xemeneia. Així doncs, fent cas, vaig anar fins el fons d'aquesta... graso error! quan em vaig adonar estava a l'alçada del buril i vaig tenir una feina espantosa per arribar-hi, doncs per passar el 3 metres que em separaven d'on estava al buril hi havia una estretor massa gran. No se com collons vaig passar la cintura, el pit el vaig passar treient l'aire... el problema va ser el cap, doncs se'm va enclastar el casc... me'l vaig treure, vaig passar i el vaig recuperar.

La resta es facilet i disfruton, tot i que t'accelera pensar que en 35m només hi ha 3 seguros.

L3+L4_ Els empalma el Manu. La linea es prou evident. Hi ha un "alejandro

" maco en la llastra del 4rt llarg. La llastra del final es belluga una mica, però es pr

eciosa.

L5_ Típica broma montserratina. un llarg de 25m de 4rt sense cap seguro... de vegades em costa entendre l'humor montserratí.

El ràpel va per la normal, després de desgrimpar per un cable ben gruixut. Amb 2x60 arribes directament a la canal. Quan feu el ràpel penseu en en Cerdà i el Pokorski baixant a pèl...

Conclusió: En Cerdà i en Pokorski, fent la via Haus Estrems a pèl,

van tenir uns Ous-Extrems. Aquesta gent jugava en un altre divisió...

Sànchez-Martinez a paret de Diables

2011-10-23T19:08:00.009+02:00

L'altre dia vaig anar amb l'Aleix a fer una via que s'ens va quedar pendent: la "Sànchez-Martinez" a la paret de Diables. Vem quedar ben d'hora i estava una mica cansat pq havia anat a la mani del 15-O just el dia abans i se'm va allargar la història fins tard... total que no havia dormit gaire...

Ve deixar el cotxe a Santa Cecília i vem prendre el camí de l'arrel per arribar a peu de via. T'has de desviar quan passis davant de la paret, passat un troc del camí que s'eixample. Hi ha unes fites que marquen un camí no gaire evident.

A peu de via hi ha una bonica placa, amb una pega regalimant, no tan bonica, que et recorda que la via va ser oberta l'any 1970... quins collons en aquella època, com se'ls gastaven...

L1_ El primer llarg es una mica raro, és 6a. Comença com una via d'esportiva amb parabolts i acaba emmerdant-se per una canalota guarra i amb una R que fa riure (molt descompensat una cosa amb l'altre).

L1+L2_ Es poden empalmar, d'igual manera que t'empalmes tu mentres els fas. Una xemeneia llarga com ella sola i de vegades molt incòmode. Va bé deixar-se penjant la motxilla. Hi han parabolt just a les zones on es necessiten. R a prova de bombes.

L3_ kamaku!!! un fissura preciosa de 4+ o V segons quia ressenya mireu, però dona igual, pq es preciosa. R a prova de bombes en una repisa perfecte per contemplar la llum del sol que fins ara quedaba amagada.

L4_ Comença amb un altre xemeneia mooolt estreta i acaba amb una placa que en lliure surt 7a i tmb es pot fer en Ae... La cosa va agafant color...

L5_ jejej, et fica a puesto, eh! Aleix? es pot fer en Ae, passant un paset d'A1 on hi cap de puta mare un tasconet i un microfirend. El coco fa males passades aquí.

L6_ Que maco!!, no hi han paraules... ambient, una linea neta, un sostre tallat amb ganivet, moment d'equilibri... preciós, una sortida amb diedre amb una roca espectacular. Parabolts on toca i alguna que altre broma de ferrer. Poder una de les R més incòmodes del mon...

L7_ Segons "las 100 mejores" és Ae... poder si... si tens una envergadura de braços de 3 metres, nosaltres ho vem haver de fer en lliure i desprès vem descobrir que era 6a. Fora tecnicitats, un flanqueig finet i aeri maco, maco, maco.

L8+L9_ Es poden empalmar. Una escalada maca, típica montserratina, amb algun alejullo de tant en quant, pero res patidor.

L10_ llarg guarro fins el cim!!!!

La baixada per la canal la vem fer en menos de 15 mints, record time!!!

Com mola Ca la Montse!!!!

Barranc de Sant Aniol (carregadet)

2011-10-23T00:16:00.005+02:00

Si el barranc de Sant Aniol es preciós de per si, imagineu-vos com vem gaudir si a sobre li fotem un parell de litros de més... epectacular!!! Vaig anar ben acompanyat, amb l'Uri kamikaze i el super Manu i realment ho vem disfrutar molt. Algún que altre tram estaba delicadillo. Al salt de 40 l'aigua sortia disparada i et queia tot el chorro assobre i et deixaba una mica desorientat. Bé això, simplement: espectacular!

Per la ressenya: http://www.amicsdetalaixa.org/portal-cat/topo-aniol.htm

Important informar-se bé de l'aproximació, és una mica perdedora. A grans trets: Un cop a l'esglèsia, creueu el riu pel pont de fusta que han ficat nou, i seguiu fites amunt, resseguint la divisoria d'aigues del Sant Aniol i el Barranc de les Canals. Anem seguint fites fins arribar a un coll. Un cop aquí el "camí" (o zona que sembla trepitjada), es bifurca i prenem la opció de la dreta. D'aquí anirem ensigalant-nos per petits cingles intentant no perdre les efimeres fites. La questió es anar remontant el barranc. (Si porteu un mapa o algú que l'hagi fet, millor ;) )

Apa!! a disfrutar!!!

Perfeccionant l'artifo

2011-10-09T18:51:00.007+02:00

L'altre dia vem fer un curset amb el molt honorable mestre "Pelut" que ens va il.luminar en les arts de l'artificial equipat i desequipat. Realment, una clase magistral amb altes dosis de bon rotllo.

Si voleu fer un curs amb en Pelut escriviu un mail a : pelutwall@hotmail.com

.

Travessa a Montserrat. Circular d'un dia

2011-04-22T18:09:00.003+02:00

L'altre dia vem anar el Mines i jo a fer una travessa circular per Montserrat. Havia fet tots els trams, pero em faltava d'enllaçar-los. No va ser dificil convencer en Jordi per fer aquesta vegenada. Al final vem calcular uns 20 km, uns 1.500m de desnivell acumulat i tot en 5 hores, 4h36min en moviment.

Vaig portar el GPS, pero al final, no va enregistrar res :(

Ferrata de la Teresina.

2011-04-09T19:14:00.000+02:00

Tarda de bloc a Can Boquet

2011-03-30T13:25:00.001+02:00

Una gran tarda fent bloc a Can Boquet, amb molt bona companyia...

Ferrata de Centelles. Les Baumes Corcades

2011-03-29T20:27:00.005+02:00

El passat diumenge la Vero, en Jordi i jo, vem anar a fer aquesta ferrata que feia molt de temps que la vaig fer. Un dia maco.

El recorregut gairebé no el recordava i no me'n recordava de la impressió que fa el pont nepalí. Hi ha un moment en que el camí es

desdobla i pots escollir anar per un itinerari més o menys fàcil i un altre, el de "l'esperó", que cataloguen com a "molt difícil". V

em fer el de "l'Esperó" i es relativament assequible.

La via esta molt ben equipada i senyalitzada, tot i que vaig tr

obar a faltar una coseta: la cabra..

He aprofitat per aprendre a fer vídeos, així que aquí va el primer document audio-visual que faig... no us espanteu...

Mostra Sense títol en un mapa més gran

Ruteando por los Andes

2010-11-08T12:20:00.002+01:00

Ara m'en vaig un temps als Andes... per seguir-nos anirem publicant cosetes a :

www.ruteandoporlosandes.com

fins aviat!!!

Randone a le Puy-de-Dôme, en Auvergne

2010-08-12T21:52:00.005+02:00

El passat mes de ma de l’Audrey vaig descobrir una zona de França que desconeixia i que val molt la pena de fer-hi un cop d’ull, l’Alvèrnia, Auvergne en francès. Aquesta regió està situada sobre part del Massís Central i té molt cops amagats. Nosaltres ens vam centrar més aviat a la zona propera a Clermont-Ferrand, Clarmont d'Auvèrnhe en occità, el “chef-lieu” de la regió. Vam fer una mica de randone per la zona, aquí us deixem un petit exemple prou representatiu:

Tota aquesta zona és volcànica i forma relleus molt singulars: cons volcànics, doms (lava que no va acabar de sortir pel con i es va solidificar i posteriorment es va erosionar el con, de material més feble), colades, lapillis, columnes de basalt...

Ver Puy de Dome en un mapa más grande

L’objectiu de la ruta era pujar al Puy de Dome, el pic més alt de la “Chaine des Puys”, de 1464m. Es pot pujar amb cotxe fins ben amunt, però nosaltres vam optar per una ruta un tant alternativa que dona una mica de volta entremig de diferents cons volcànics i boscos.

Deixem el cotxe al Col des Goules 997m. D’aquí seguim la carretera direcció nord-oest fins trobar un caminet a ma dreta amb una marca de GR, just asota de la línea d’alta tensió. Seguim tota l’estona el GR, el camí és planer i el bosc acollonant, sembla que Robbin Hood se us hagi d’aparèixer en qualsevol moment... Sortim a un prat on tindrem una vista del Puy i una idea de tot el que ens queda encara per caminar... el camí, encara pel GR, voreja el dom fins encarar-se a la seva vessant sud, al col de Ceyssat, aquest punt ens ajuntem amb la gent que ha pujat amb cotxe i d’aquí, seguint i adelantant la gent puja (i força) per una pista fins el cim. Les vistes són acollonants i es veu perfectament la cadena de volcans que forma la Chaine des Puys i segurament us sobrevolaran parapentistes.

Un cop al cim hi ha un seguit de coses a veure i conèixer. Trobarem les restes de l’anomenat Temple de Mercuri de l’època romana, de fet els romans tenien aquesta mani de construir els temples en els punts més alts de les ciutats, i aquests van pringar una mica... També, en aquest cim, Pascal va comprovar la seva teoria sobre les mesures baromètriques i el pes de l’aire... També en aquest cim i soposo que us donareu compte (més que res per que hi ha una antena de més de 10 metres), hi ha instal·lat un dels primers observatoris meteorològics... A part, aprofitant que és el punt més elevat de la regió, les vistes són espectaculars per totes bandes.

La baixada la fem per lla cara nord, seguint primer carretera i després unes escales de fusta que eviten la erosió de la pendent. D’aquí em d’anar recte, seguint el camí més evident en direcció al Puy Pariou. Passareu per un prat, un bosc atapeït que guarda un petit cràter i desprès un prat amb ovelles. Un cop a peu de Puy Pariou, baixem per la canal oberta est. D’aquí enllacem amb el GR de tornada al Coll (seguir marques liles).

Una bona descoberta amb la millor companyia ;)

Doble atac a l'Elefant. "The Wall" V+ 130m + "Ordenació" 6a+ 100m

2010-06-28T12:02:00.007+02:00

Aquest diumenge (27 de juny) vaig quedar amb el Devesa per anar a fer un doble atac a l'Elefant. Vam sortir tard (els diumenges de resaquilla són durs). Vam aparcar el cotxe a un dels giravolts de la carretera que va a Santa Ceci i vam pujar per la canal dels Degotalls... vaja pujadeta!! es fa llarga!!

El primer objectiu va ser "The Wall"(V 130m, equipat), com és a cara nord evitàvem el sol de mig dia...
http://www.ressenya.net/php/vimprimible.php?id=77

La via comença a la dreta d'una petita "lleixa" tumbada, resseguint un burí sense chapa, que a nosaltres ens va costar molt de localitzar. El primer llarg de V l'obro jo. És facilet i està força ben equipat, cerc que era a la tercera o quarta chapa t'has de desviar a l'esquerra buscant una línia de parabolts. Les vistes acollonants. El segon llarg (V) l'obre en Dani molt motivat per estar-se iniciant en el mon de la via llarga montserratina!! el seu llarg és molt maco, per disfrutar... bons cantos ambientillu i un petit "aleje" montserratí al final. L'últim llarg (IV) l'obro jo. maco, bona roca i facilet, però amb una R una mica precària...
Fem cim!! felicitacions, entrepà i fotos de rigor!! baixem cap al refu de Sant Salvador que encara ens queda feina a fer.

Al costat del refu de Sant Salvador (un lloc especial ;) ), a peu de l'Elefant, hi ha un mur vertical d'on surt el nostre segÜent objectiu "Ordenació" (6a+ (de Sant Benet!!) 100m, equipat) obra del mestre Alzina...
En la ressenya de kpujo.com és la 12...
El primer llarg l'obro jo, 6a+, diu la ressenya, t'ho pots creure o no. És molt finet molt maco, bona roca i moments de levitació... em va agradar molt aquest llarg. El Devesa va currar-se el segon llarg, 6a, diu, t'ho pots creure o no. Tot i així, és un llarg també per ser gaudir... Mentrestant una cordada del costat esbufegava de valent i es cagava en tot fent un 6a... El tercer llarg, un IV+, l'obro jo, facilet i maco aprofitant un petit diedre. L'últim llarg, V+, pel Dani, aquest supera una panxa on aparentment hi ha canto, però estan invertits... un final molt xulo!!

Al llibre de ressenyes de Sant Benet, "The Wall" està valorada amb 5 estrelles, i "Ordenació" amb 3. Discrepo d'aquesta puntuació , "Ordenació" va superar les meves expectatives, te un traçat maco i els llargs són finets, lògics i mooolt "disfrutons", cerc que es mereix el 5...

Bé al final del dia una excursioneta per les canals de la Montse i cap al bar a fer unes clares i unes braves!! als diumenges també es fa feina!!

.

Aneto amb esquí

2010-04-12T13:08:00.010+02:00

El dissabte 10 d'abril, vam pujar a Benàs en Pep i jo. Havia nevat durant la setmana i havia bufat de nord i pel cap de setmana s'esperaven dies de sol. Condicions perfectes per fer la baixada pel glacial de l'Aneto.

Així doncs, vem deixar el cotxe al pàrquing dels Llanos de l'Hospital i vam anar a preparar el vivac a Aigualluts, bé, volíem dormir a la famosa cabana, pero no sé on para...

Ens vam anar a dormir d'hora. Ens vam llevar i vam començar a caminar de nit, a la primavera s'han d'evitar les allaus de fusió i s'ha de matinar, i de pas volíem veure sortir el sol ven amunt... Vam pujar direcció al coll de la Renclusa i a mig camí vam girar cap a un pas que et permet arribar, seguint una carena, a l'Estany de Salterillo.

Al poc de passar l'Estany, en Pep va haver de fer mitja volta. Es trobava malament. Jo vaig seguir endavant. Començava a clarejar, i em quedava poc per arribar al Collado de Coronas. Un descans per veure sortir el sol, beure, menjar i disfrutar de l'impressionant paisatge i amunt!. Vaig deixar els esquís a la Punta Oliveras Arenas per tal de passar el gelat Pas de Mahoma i .... cim!!

La baixada... espectacular!! Tot i que hi havien traces del dia anterior i estava prou rebentada, el espectacle era impressionant. La part baixa, arribant a Aigualluts, molt gelada.

El més gran!

Vallferrera- Vall de Coma de l'Orri

2010-01-28T19:03:00.007+01:00

Escalada en gel. Roques Negres. Boi

2010-01-28T17:33:00.003+01:00

.
Aquest diumenge 24 en Pep, en Pol i jo vam anar a provar els piolets a Boi. Concretament al sector de Roques Negres, just avans d'encarar la pujada a la pressa.
Una experiència molt maca, tot i que el gel no estava en el seu màxim esplendor...
.

"La festa del Paca" 6b/Ae. al Peladet (Terradets)

2010-01-28T17:03:00.015+01:00

.
El dissabte 23 de gener vaig anar amb en Pep a fer la via "La festa del Paca" al Peladet (Terradets). A primera hora del matí feia un fred considerable i teníem por de passar la via tremolant i amb els dits insensibles. Per sort, l'aproximació ja ens va fer entrar en calor.

La via comença amb un desplom que superem amb A0 i que va obrir el Pep sense gaires problemes. Li segueix un llarg curiós, de V+ amb trams "d'arbol-tracción" intercalats entre plaques que obligaven a fer moviments estranys.

El tercer llarg és una mica guarro, hi ha massa verd i la roca, tot i tenir bona adherència, està molt trencada i pot ser que algun bloc es desprengui (parlo per pròpia experiència... un bloc considerable em va "xiular" molt a prop). El quart llarg és un empàs per arribar a un jardí, te una sortida maca i atlètica (una mica expo) i la resta grimpadeta. L'últim llarg, el més maco, val la pena fer la resta de la via per tal de fer aquest didre. Aquest és un diedre que va canviant de forma, roca, adherència, gruix... Peró el veritable premi, són les vistes des d'el cim.
.

Bloc a Savassona

2010-01-27T11:03:00.009+01:00

El passat Octubre vem anar a fer una mica de bloc a Savassona, un petit reducte de tranquilitat i bon rotllo enmig de les Guilleries.Els blocs d'arenisca i el bosc de pins i alzines semblen sortits d'un compte de fades...

De la visita van sortir unes fotos prou dignes que la Lluca m'ha passat... aquí les teniu...

Dent d'Orlu. Els Enfants de la Dalle

2009-11-01T18:47:00.008+01:00

Fa molt de temps que no hi escric res en aquest blog, tot i així, crec que val la pena rependre'l per aquesta ocassió.

Desprès de més d'un intent fallit, per fi ens em endut aquesta via de marató. 25 llarguets i un parell més fins el cim, plaques finetes d'aderhencia, bavareses de pel.lícula, diedres, regletes... de tot... tenint en compte que són gairebé 1.000 metres de via es normal trovar-se aquesta varietat...

i tot això en mig d'una vall brutal, plena de boscos amb tots els colors de la tardor... i amb una companyia no menys brutal: l'Arnau, en Pep i en Tripi... merci!!

QUINA CASTANYADA!!!

Nits de bloc....

2009-02-24T09:47:00.003+01:00

Grans nits d'escalada amb la gent del CAR

Ruta en ski "Les Roches"

2008-12-29T21:22:00.008+01:00

.
.

Mostra un mapa més gran

Puigmal hivernal

2008-12-01T21:45:00.016+01:00

.
.

El Dissabte els veterans en esquí de travessa: Roger, Carles i David, ens van donar unes classes a la Massella als novatillos : Viver, Rovira, Arnau i jo. La classe va estar bé, tot i així, es van oblidar de ensenyar-nos, una cosa que ara entenc com a bàsica... quan puges és convinent afluixar-se la bota. La veritat, al pujar amb la bota apretada ,notava un dolor important, però vaig pensar que era normal... de fet han passat dues setmanes i encara tinc un bony les espinilles... si hi ha cap metge a la sala que llegeix això, podria dir-me que en pensa i així m'estavio un viatge ;)

Els mestres van marxar aquell mateix dia, i els alumnes pujàvem (mai millor dit) a examen l'endemà: el Puigmal.

Vam tenir unes quantes històries per arribar al refugi de les Planes ... molta neu, molt gel i poques cadenes pel cotxe... i a totes les benzineres de Puigcerdà era impossible de trobar-ne'n. Per sort, en temps de descompte vam aconseguir unes de chiripa.

El refugi estava genial amb xemeneia i matalassos; situat de puta mare per l'endemà enfrontar l'asenció, a deu minuts a peu de la carretera i d'allà a 5 minuts en cotxe del pàrquing de les pistes d'Err Puigmal...

Ens va costar llevar-nos, com sempre... però ho vam aconseguir. Feia un dia de puta mare i hi havia força gent que també hi pujava amb esquis de travessa, de fet, crec que hi havia més gent fent esquí de travessa que esquí alpí...

El Rovira no va poder fer la ruta pq tenia les espinilles massa adolorides del dia abans.

La ruta és senzilla i suposo que n'hi ha més d'una i que segurament la nostra no és la millor. Nosaltres vam seguir la gent que anava davant nostre, seguint el torrent principal en l'Aiguaneix. Hi ha un moment en que s'encanala una mica, després la vall s'obre i augmenta progressivament de pendent.

En aquell moment a l'Arnau se li van desenganxar les pells de foca que havia llogat a Balmat... solució que el Viver puges amb raquetes i li passés els seus esquis a l'Arnau...

Al arribar a un replanet vam deixar el fons de vall principal i vam començar a enfilar-nos per la vessant del Puigmal. Feia força vent i pujant ens vam trobar zones escombrades que estaven glaçades convinades amb zones on es dipositava la neu, on hi havia un gruix guapo de neu pols. Ara s'enfilava bastant... i el dolor que em feien les botes començava a ser insuportable.

D'aquí, recte al cim. Va ser llarg, però un suplici per les espinilles... de fet, l'ultim tros vaig carregar els esquis pq ja no podia aguantar més.

FEM CIM!!! Quin vent!! Quin fred!!!, just per fer la foto de rigor i calçar-nos els esquis de nou (quin maaaal !!). El primer tram, feia força pendent, estava glaçat, no confiava en els esquís i em feien molt de mal les botes... ho de reconèixer, em vaig ginyar... tot i així, a mesura que anava baixant anava agafant-li el gustillu, l'Arnau estava eufòric, i el Dani, tot i acabar arrebossat en neu, anava molt còmode.

Lo que costa pujar i lo ràpid que es baixa!!, en poca estona vam baixar esquiant el Puigmal, i vam arribar al cotxe... lo primer: TREURE'M LES PUTES BOTES!!

I per acabar el dia... un banyet nocturn en un torrent termal secret...

Ruta per les Franches-Montagnes

2008-11-24T20:51:00.021+01:00

Franches-Montagnes. Les Sommetres

Mostra un mapa més gran

El cap de setmana del 22/23 de Novembre de 2008, l'Esther i jo vam fer una excursioneta per les Franches-Montagnes, al Cantó de Jura, Suïssa. La ruta és sencilleta, però els paisatges en aquesta época de l'any són acollonants.

Les Franches Montagnes, no pertanyen geogràficament als Alps, sino que formen part de l'anomenat Arc Juràssic, una mena de primers plegaments. Més al sud trobaríem el "Gran Plateau", on s'assenten ciutats com Berna, i més al sud trobaríem els Alps.

Vam sortir de Délémont cap a Muriaux. Vam anar en tren (he linkat la pàgina dels transports públics de Suïssa...)... Aquest país és molt maco i tot el que vulguis, però els transports són cars de collons...

Al baixar a Muriaux, era tard, nevava fot, hi havia un gruix maco de neu (poder 25-30cm) i dintre de poc es faria fosc... Tot i així, el camí està prou ben senyalitzat.

Vam arribar de nit al refugi lliure des Sometres ... una passada de refugi, molt guapo, amb matalaços, llum elèctric (de placa solar, al cap d'unes hores s'acaba la bateria), cuineta de llenya... fins i tot hi havia els trastos per fer fondue... aquests suïssos...

La nit va ser mogudeta, vem coincidir amb un grup de xavals de 17 anys, que celebraven l'aniversari d'un d'ells...

El dia següent es va llevar amb sol!! i amb la neu es dibuixava un paisatge que semblava de mentida... La baixada va ser tranquil.la, molt suau, per gaudir del paisatge...

Vam pasar Muriaux i vam arribar a Segnelegier, on vam agafar el tren de tornada (insisteixo... que car és el transport públic d'aquí!)...

Al pot petit hi ha la bona confitura...

Vilanova de Meià. "Necronomicon" + "El somni de Quimfer"

2008-11-18T21:09:00.021+01:00

Cap de setmana a Vilanova de Meià.

Vam sortir dissabte 15 de Novembre del 2008, força d’hora. Erem el Rovira, en Dani, l’Arnau, en Florian i jo. A Artesa de Segre ens esperaven en Xavi i la Ivana. Com es de costum, ens vam entretenir amb una cosa i un altre i vam sortir a les tantes d’Artesa… En tota la plana hi havia una boira espatarrant, sort que en arribar a Vilanova la boira va desepareixer, deixant un dia im-prezionante… El nostre objectiu: la Paret dels Arcs!!, que maca que és…

Era la una del migdia quan deixavem el cotxe pasat el pont i feiem l’aproximació a peu de via… Vam fer tres grups:
-Una cordada potent, en Dani i en Flo, que s’en van anar a fer la “Chica Martini”
- Un bateig en vial larga del Xavi i la Ivana a mans del guia profesional, Arnau. Van anar a fer la “Via Navarro”.
- Dos passarells, el Rovira i jo, que vem anar a la Necronomicon.

Doncs això, vam començar a pujar passat mig dia…

Mostra un mapa més gran

Necronomicon (V) 140m

Dificultat: V (Hi ha qui diu que és 6ª… a mi em sembla més unV)

Recorregut: 140 m Temps: unes 3 hores… nosaltres vam trigar 4…

Material: Cintes exprés. Nosaltres vam fer servir algun pont de roca i algun tasconet en el barrer llarg…

La via puja a la dreta d’una gran berruga de la paret i al’esquerra d’un gran diedre.

Llarg 1 (V): Obro jo. Primer contacte amb la roca… molta bústia. S’ha de superar una petita panceta…

Llarg 2 (IV+): Obre en Jordi… una mica perdedora, tot i així hem de tenir en compte que la reunió està a sobre de la repisa de la nostra dreta.

Llarg 3 (V): Obro jo. El llarg més xulo. És una placa que a primera vista sembla llisa, pero que està plena de bústies… no està tan sobada com diu molta gent.

Llarg 4 (IV+): Obre en Jordi. Un llarg distret, una mica perdedor.

Cim!!! Desde adalt de tot hi ha una vista acollonant, és veu el Cadí nevat i l’Alt Pirineu també… Baixem a peu per la cara nord…

Arribem al cotxe… i veiem que els altres grups encara els hi queda una estona llarga, així que aprofitem les poques hores de sol per anar a fer esportiva en el sector d’abaix de la Roca dels Arcs. La part esquerra d’aquest sector són 6a i 6b…

S’ha post el sol i aquests que no baixen… es veuen els frontals per les parets… truquem i ens confirmen que estan bé. Així doncs baixem al poble a fer una birreta.

Al cap d’unes hores apareixen els grups per la porta del bar… ens comentem la jugada i ens bebem unes birres per celebrar el gran dia que em tingut.

Acampem al pàrquing de la font, està permès.

L’endemà, como no ens llevem tard… són les 10h… en Xavi i la Ivana han marxat d’hora a fer la ferrada d’Oliana.

Seguim en la Paret dels Arcs. Aquest cop serem dos cordades:
- L’Arnau i en Florian, que estan molt forts faran la Wild Planet
- En Dani, el Rovira i jo, farem el “Somni de Quimfer”

Deiexem el cotvxe un cop més, pasat el pont, atravesem tota la feixa central fins a situar-nos a peu de via. Un cop més ens plantem a peu de via a migdia… som un desastre…

Somni de Quimfer (6b+) 160m

Dificultat: 6b+, ED- màxim obligat 6a

Recorregut: 160m

Orientació: Sud

Material: 12 Cintes exprés . Ben equipada.

Llarg1 (6a): El partim en dos, hi ha una reunió intemitja que aprofitem. Obro jo el primer tram del llarg. Curt pero intens. D’aquí fem reunió i acaba de encadenar el llarg el Rovira. Hem de buscar borejar el sostre que tenim a sobre per l’esquerra.

Llarg 2 (6a+): Obro jo. Llarg molt xulo, però patidor, una relació d’aquelles d’amor/odio. Supera un parell de desploms, però amb bones mans. La reunió és un feixa ample on t’hi pots asseure. Ens vam quedar una estona mirant com la boira arribava just a peu de paret i cobria tota la Plana de Lleida, apareixent, a l’horitzó, Montserrat, com si fos una illa…

Llarg 3 (6b+): Obre el Dani, que està molt fort. El primer pas el fem en artificial. El llarg és una pasada, una placa molt xula, i amb bones mans. El Rovira, va petar de braços, però pels seus collons, va acabar.

Llarg 4 ( V+): Obro jo. Ja es de nit… sort que portem frontals… El llarg és molt xulo, i la sensación d’escalar de nit, amb el cel que es veu a Vilanova, encara més.

CIM!!!! , només queda pasar un petit contrafort, i agafem el camí de baixada.

Arribem al cotxe, i ens preparem un caldo mentres esperem a l’Arnau i en Flo. Es veu els frontals com es mouen per la paret. Al cap d’una estona escoltem cridar al Flo. S’ha quedat penjat fent els ràpels… juer!!! Els hi acostem una corda fins on són i la història acaba bé…..

QUIN CAP DE SETMANA MÉS GUAPO

Pique-Longue (V)

2008-10-15T22:44:00.011+02:00

Desprès d’una nit mogudeta a les festes de gràcia, el diumenge 17 d’Agost de 2008, va costar força aixecar-se… Era gairebé migdia i encara quedava força dia per endavant. Així doncs, li foto un truc al Dani i li proposo de nar a fer una mica el llengardaix per Montserrat. Degut al poc temps que teníem, vam escollir una via ja coneguda, asequible i amb una aproximació curta; la “Pique Longue” de la Granota, al sector del camping, tocant el monestir.

Pique-Longue (V) 120m

Ver mapa más grande

L’aproximació és relativament curta. Pugem amb cotxe fins el monestir, deixem el cotxe en el pàrquing si volem (oju que són 5 euros, els hàbits dels monjos són cars... pobrets), creuem per davant de l’estació del cremallera i prenem el camí que va a collbató, passem una placa que honora a TOTES les víctimes de la guerra civil, també una gran porta i quan veiem unes escales que pujen a mà dreta, les prenem... si arribeu al càmping és que us heu passat...

D’allà és seguir el camí cap amunt, fa una ziga-zaga. Finalment arribareu a una petita plaça, a peu de paret on hi ha una placa tombada, prenem un petit corriol que s’enfila pel dret, tot reseguint la paret, veurem unes quantes vies, la nostra té les chapes de color verd.

Llarg 1 (V): Obre en Dani, llarg facilet i constant. Començem a guanyar alçada. Ens plouen cuatre gotes, pero decidim seguir.

Llarg 2 (V-): Obro jo, és facilet, només té un tros que poguem considerar V-, que són dos pasos del principi, la resta és una grimpadeta (III) fins a la reunió.

Llarg 3 (V): Obre el Dani. El grau es concentra en una petita pancheta just al sortir, la resta es facileta, però original. Has de seguir el diedre i ficar-te entre dues parets, la reunió sobre un bloc (costa de descriure... és millor viure-ho ;)........ ).

Llarg 4 (6a-): Obro jo. Es surt desde un passadís enorme enmig de l’agulla, és com fer esportiva. Són tan sols uns 5 metros aprox. Arribes a una gran plataforma per on has d’anar caminant fins a la seguent reunió. Les vistes són acollonants. Els núvols començen a invair les agulles i les engolleixen com una cascada lenta, tot i així van tenir consideració de nosaltres i ens van regalar una vista immillorable de les magdalenes, els gorros, l’Elefant, la Mòmia, Sant Benet.... sense paraules...

Llarg 5 (V): Obro jo. És fàcil, encara que l’alçada impacta. Arribem a la reunió final entre repicar de campanes del monestir. Que guapo!!. La reunió no està instal.lada al cim de l’agulla, doncs el cim està molt descompossat. Fem una trepada guarra i delicada fins el cim, mirant de no llençar cap pedra suelta i no llençar-nos a nosaltres mateixos.

Au!! D’aquí, cap a baix!! Uns ràpels disfrutons acaben de posar la guinda al pastís...

Montserrat és màgica

Tornem al Llech!!

2008-09-25T17:44:00.013+02:00

Doncs, el 11 setembre del 2008 vam tornar al Llech... per que serà?¿, és una passada de barranc, cada cop m'agrada més. Era obligatori ensenyar aquest parc aquàtic a la resta de puputs (l'Uri i el Viver.... el Rovira ja el va provar) i a un torrellenc, el Moi. Com a guia-buena teníem a l'Esther, que un cop més ens va demostrar que és una crack...

Tornem al Llech

Ver mapa más grande

Buenu, ya vaig explicar aquest barranc no fa gaire... podeu consultar-la aquí... ara em fa mandra explicar-ho tot de nou..

;).... sols dir que ens ho vam pasar de puta mare, tot i que ens va costar arribar al pàrking...

Au!! aquí teniu algunes fotillus:

Pic del Martell. "Chumy Chúmez"/ "Bolero de Ràquel" (V+). 110m

2008-09-22T21:30:00.007+02:00

Tenim la tarda lliure, el Palau i jo ens proposem de fer alguna via… ha de ser per aquí a prop… així doncs, anem al Pic del Martell a fer algo.

4 setembre 2008

Ver mapa más grande
http://usuarios.lycos.es/mauriweb/ZONA4.htm

La via que volem fer és la “Chumy Chúmez”, que empalmarem amb “El Bolero de Raquel”.

Per arribar-hi deixem el cotxe al pàrking de la zona d’esportiva de penya ginesta i seguim un corriol que puja per després baixar resseguint la paret del Pic del Martell. Aquesta vall és molt maca i sembla que estiguis en un altre lloc. Moltes vies tenen el nom escrit al peu. La Chumy, no és cap excepció.

Ens disfressem i començo a pujar.

"Chumy Chúmez"/ "Bolero de Ràquel" (V+). 110m

Llarg 1 (IV+): Obro jo, no té cap complicació, és una escaleta. La roca calcària és molt bona. Està molt ben assegurada.

Llarg 2 (V+): Obro jo. Empalmem amb el “Bolero de Raquel”. Sortim per una placa fineta que ens fa tremolar una mica. Lo just com per arribar a un tros de sostre. Hi ha reunió, però segueixo endavant. Mala opció pq la corda em tiba força. Arribo a la reunió, amb una repissa molt còmode.

Llarg 3 (V): Obro jo. És facileta, però no hi ha gaires seguros. El V es concentra en un sol pas que supera un petit sostre. És una tirada força llarga (gairebé acabem la corda de 60m), i zigzagueja una mica, així que arribo a la reunió arrossegant la corda de la fricció que fa.

Ja estem al cim!!! Quines vistes més guapes, amb tot el delta del Llobregat emmarcat per penya-segats blancs davant nostre i tot de margallons al voltant. Per baixar, seguim un camí precari que supera un rascler i que ens du al mateix camí per on em pujat….

Ens em guanyat la cervesa de la tarda!!

GR-92.Cabo de Gata

2008-09-21T21:33:00.020+02:00

Aquesta és una travessa 100% recomanable, paisatges amb mil colors, platges, sol… Un GR diferent.

- Un paradís pels geòlegs, en especial pels vulcanòlegs… és igualment un paradís si només gaudeixes de les formes de les roques, els colors, l’ambient que creen…

-Bon temps gairebé 100% assegurat

- Aigües netes i una fauna marina impressionant.

- Paisatges.

- Punts d’interès cultural i històric.

Tot i així hem de fer unes recomanacions i crítiques que creiem que són necessàries a tenir en compte per la realització d’aquest tram de GR.

- En primer lloc, no feu com nosaltres i aneu a caminar en el mes d’Agost… per dos senzilles raons… Una, prou evident, en Almeria a l’agost, fa moltiiiiiiisma calor… l’altre, en el més d’agost tothom va a la platja i les platges del Cabo de Gata, no són una excepció… Tot i així, la resta de l’any estan completament desertes...

- Segon lloc, es pot arribar en cotxe gairebé a tot arreu. Aquest fet fa que sigui difícil trobar un lloc perdut, sense ningú i d’alguna manera frustra al senderista que després de fer una llarga i dura caminada buscant el sentiment de descoberta, arriba a un lloc ple de cotxes i gent… En aquest sentit volem fer una crida a la regulació de l’accés dels visitants d’aquest espai natural.

- El GR no està marcat… no vam trobar ni una sola marca, ni una sola senyal, ni indicació… res…

- El preu de tot és extraordinàriament car (càmping, dos persones i una tenda: 25euros!!!!) i a sobre ballen els preus com volen… un dia una canya valia 1.60 i el dia següent, en el mateix bar 2.00…

- Ens hem trobat, tot i estar dins d’un “espai protegit”: Platges ultramassificades i pàrkings a rebentar, urbanitzacions per tot arreu i molts cartells anunciant properes construccions, castells de propietat privada...

Ver mapa más grande

GR 92. Cabo de Gata

23 Agost: San Miguel de Cabo de Gata - Faro de Cabo de Gata

. Estem al Sant Miguel, per arribar-hi hem agafat un vol pels pèls a Barcelona fins a Almeria i d’allà em agafa un bus fins aquí. Anem a la platja Sant Miguel i ens banyem una estoneta al costat de la Torre de San Miguel i sortim buscant el GR, que evidentment intuïm al no veure ni una sola marca en la ruta. Seguim una llarga pista que es troba entre la carretera paral·lela a la platja i les Salines del Cabo de Gata, una zona humida de gran valor, que acull una gran quantitat d’aus (entre ells flamencs) i un ecosistema diferenciat. Val la pena aturar-se i visitar una guaita.

Finalment arribem a la Almedraba, amb la seva església característica... Passem la Fabriquilla i prenem la carretera, que ara s’enfila massís amunt. El paisatge és desèrtic, amb grans vessants i coves. Passem el far i l’aula de natura i busquem un lloc per passar la nit amb bones vistes al Arrecife del Dedo.

24 Agost: Cabo de Gata - Casa del Tomate

Ens llevem amb el sol, s’ha passat tota la nit llampegant, però per sort, no a caigut ni una gota... bufff... ens llevem i resseguim el camí, bé, la carretera... quin GR aquest... estem pujant a la muntanya de Vela Blanca, de 213m, sort que es cara W i es primera hora del matí. Se’n diu Vela .

Blanca d’aquest lloc pel dipòsit de ignimbrites que té a la seva base, d’un color molt blanc, en comparació amb les capes de basalt del voltant, simulant així, una vela... Des de a dalt de tot hi ha una vista espectacular del que ens espera... Baixem per una pista tallada al trànsit fins a un pàrking que es comença a omplir de cotxes. Es normal, per aquí hi ha unes de les platges més boniques de tot el parc: la Playa del Carbón, la Playa de Media Luna i la Playa del Monsul. Arribem a la playa del Monsul i, tot i que hi ha un fotimer de cotxes i gent, la platja ens sembla impressionant, amb uns colors molt macos, i unes formacions piroclàstiques que semblen veritables escultures.

Passem amb les bambes i els motxillots entre la gent que pren el sol... el mapa alpina marca un camí arran de costa, així que li fem cas i anem arran de mar... No hi ha cap tipus de camí ni res, es buscar-se la vida i en moments grimpar entre les columnes de basalt. D’aquesta manera ens endinsem a les Cales del Barronal, un conjunt de cales (que aquí anomenaríem platges, per que són enormes ) paradisíaques. Estem segur que en qualsevol altre època de l’any no hi hauria completament ningú, tot i així ens vam trobar gent per tot arreu, tot i ser difícil d’arribar.

Ens rostim una bona estona al sol i ens suquem una mica en l’aigua, per gaudir d’aquest entorn. Més tard remuntem un camí que ens durà a la pista principal, per on ( en teoria) va el GR.

Arribem a San José , una vila turística, prou cara. Parem a comprar menjar per la ruta i seguim endavant. El camí segueix per una pista que s’empina força durant uns metres fins arribar a una espècie de mirador. Avancem per la pista tant com podem fins que es fa fosc i plantem la tenda.

25 Agost: Casa del Tomate - Cala de los Toros

Ens llevem d’hora i seguim la pista que ens du al cap de poc fins una casa abandonada al costat d’una cantera. Mica en mica la pista va perdent desnivell fins arribar a peu de mar, on hi ha una platja plena de cotxes i furgonetes. Estem a prop del Castell de Sant Felipe, i és gairebé obligatori desviar-se del camí per anar a veure la costa. Allà hi trobem unes dunes oolítiques fòssils. Són dunes petrificades que adopten formes molt recargolades amb un color blanc impressionant. El calor comença a apretar força. Los Escullos són dues cases i tres hotels. Passem per la Playa del Arco i ens dirigim cap a la carretera que ens durà fins a la Isleta, tot i que agafem una draçera que ens porta directe al poble de la Isleta. Molt “pijo”, hi ha gent per tot arreu. Parem, dinem i ens amaguem del sol de mig dia.

A mitja tarda reprenem el camí i anem cap a la Cala de los Toros, on passarem la resta de la tarda i la nit. Per arribar a la cala passarem per un torrent sec amb una vegetació (per estar on estem) més o menys frondosa (pins blancs, palmeres canàries, matollars...).

Comença a girar-se el vent de llevant, i l’aigua comença a picar-se...

26 Agost: Cala de los Toros - Las Negras.

Ens llevem ben d’hora de la platja... wnu, l’Esther, que deia que no sabia si podria dormir al ras, va dormir com un tronc i a sobre va costar de despertar-la... esmorzem i comencem la ruta ben d’hora. Toca pujada, i per carretera, passant pel mirador de l’Amataista, amb una vista espectacular del Cerro del Fraile i de Loma Pelada (dos domos volcànics). Seguim pujant uns metres fins arribar al coll de la carretera, anem direcció Rodalquilar.

Aquesta població mereix una visita... només a l’entrada ens trobem amb un barri sencer en ruïnes, són les antigues cases dels treballadors de les mines, ya acomiadats. Perdre’s per aquests carrers i entrar a les cases és una experiència. També mereix visita les instal·lacions de l’antiga mina... Finalment recomanem entrar en el “Centro Geoturístico de Andalucía”.

Anem ara direcció a el Playazo. De camí cap allà ens decepcionen dues coses.... una, la immensa quantitat de cotxes que circulen per aquesta pista i, finalment, el vent fortíssim que bufava. Al arribar a la platja ens trobem amb una processó de gent i d’una platja on no s’hi podia estar per la sorra que et picava el cos i les onades enormes. Així doncs, optem per un banyet ràpid i seguir la ruta.

Passem el castell de Sant Ramón, del que no es pot gaudir per ser de propietat privada. I seguim el camí. Aquest tram ens du per una costa de penya-segats acollonants. Són penya-segats formats per dunes fòssils, de colors blancs groguencs i amb unes formes molt capritxoses, val molt la pena fer aquest tros de costa a peu...

Finalment arribem al càmping de las Negras. L’allotjament en aquest càmping és desproporcionadament car. 25 euros dos persones i una tenda.... recomanem no anar-hi, no val la pena... Per cert!! No hi ha caixer en el poble!! I en el càmping no es pot pagar amb tarja!!... El poble de las Negres hi ha un ambient molt hippie, val la pena fer una volta per la nit.

27 Agost: Las Negras - Cala del Plomo

Fem les compres del dia al súper de las Negras on si accepten targes de crèdit (menos mal, pq no teníem ni un duro en efectiu), i comencem la ruta. Anem direcció a la Cala de San Pedro. La pista per arribar-hi és llarga i plena, a petar de gent...

Aquesta cala és un lloc curiós d’obligada visita, hi ha un castell en ruïnes i una cala preciosa amb aigües cristal·lines, però el que més destaca d’aquest indret, és el poblat hippie que hi ha.

Hi ha una font d’aigua dolça, fet que permet a la gent que hi viu tot l’any de tenir un hortet. Hi ha les antigues cases ocupades (fins i tot el castell), hi ha tendes per tot arreu, gent fent malabars, fins i tot bar i súper!!. Ens vam estar una llarga estona admirant aquesta comunitat i rostint-nos al sol. La llevantada feia impossible el veure res sota l’aigua, estava tot el fons remogut L.... tant que vaig perdre el tub i va ser del tot impossible recuperar-lo...

Passat mig dia reprenem la ruta, Ens toca fer el tros més dur, una pujada llarga i continuada amb el sol d’Almeria i la motxilla plena de menjar. A sobre perdem el camí i pugem camp a través pel vessant. I quan som a dalt de tot... em dono compte que m’he deixat el mapa a baix .... passo d’anar-lo a buscar...

Aquí arribem a un altiplà molt xulo, La rellana de San Pedro, i comencem a baixar direcció la Cala del Plomo. És una cala molt maca (on també s’hi arriba en cotxe...), amb una geologia molt xula, amb dipòsits piroclàstics i també restes de dunes fòssils... de fet si us fixeu, en la part dreta de la cala, la paret, està plena de fòssils de petxines i d’altres restes marines.

28 Agost: Cala del Plomo - Agua Amarga

No sortim gaire d’hora, no tenim presa, no queda gaire i ja acabem. Anem cap a la Cala de Enmedio. La pista per arribar-hi no passa ven bé per la costa. La Cala és la més xula d’aquesta part de costa. És petita i, per fi!! No es pot arribar en cotxe, per primer cop, estem sols en una platja... la cala està emmarcada per unes parets blanques formades per dipòsits de piroclasts. D’aquí ja queda molt poc per arribar a Agua Amarga, fi del nostre itinerari.

------------------------------------------------------------

Tot i així, la cosa no se’ns va acabar aquí, vam anar també la Playa de los Muertos. Un lloc impressionant, val la pena de veure, encara que sigui, és una platja acollonant. L’inconvenient? Que està a petar de gent... nosaltres vam dormir-hi i al matí vam poder gaudir de la platja sense ningú, pena de la llevantada, que va fer impossible fer una capbussada per veure peixos... També vam passar per Carboneras... una ciutat turística com qualsevol altre... i fent autostop vam acabar al festival de música de Espantapitas on ens van passar coses mooolt rares...

Wnu, espero que si us animeu disfruteu el viatge tant com nosaltres!!!

Més info: -Junta d'Andalusia -Relleu-Història geològica

L'antena de telefonia mòbil de davant de casa

2008-09-16T11:25:00.007+02:00

L'antena de telefonia mòbil de davant de casa

Bé, doncs al final ens l’han fotut, una antena de telefonia mòbil (Vodafone) davant de casa ( i de l’escola)… no han servit de res les queixes de la gent que hi vivim al poble, a l’alcaldessa de Santa Coloma de Cervelló, Dolors Pueyo no li interessen . Són més rentables els diners de Vodafone… i si la parròquia fica totes les facilitats, doncs encara millor. De fet l’ajuntament i la empresa no incompleixen cap llei, tot està en regla segons la normativa vigent de la Generalitat en aquest àmbit.

Tenen tota la raó… però l’altre dia vaig recuperar un article de la BBCMundo.com del 21 de Setembre de 2004, que em va fer pensar en tot això… l’article parla d’un judici històric contra les companyies tabacaleres… diu així:

“Este martes comenzó en Washington uno de los juicios más importantes de la historia judicial estadounidense contra una serie de compañías tabacaleras, acusadas de haber mentido sobre los efectos negativos del tabaco.

Este proceso civil por una suma de US$280 mil millones se realiza en un tribunal federal de Washington, y entre las empresas acusadas se encuentran Philip Morris USA, R.J. Reynolds, Liggett, Lorillard Tobacco y Brown and Williamson.

Según las autoridades, los directivos de las tabacaleras se reunieron en un hotel de Nueva York en 1953 y diseñaron una estrategia para engañar al público sobre el daño y la adicción producidas por la nicotina.

Estos cargos fueron presentados sobre la base de la ley RICO, una normativa utilizada generalmente para combatir el crimen organizado, creada inicialmente para luchar contra la mafia.

De acuerdo a esta ley, el gobierno acusa a las compañías de ser responsables de haber conspirado para defraudar al público durante más de 50 años.

Conspiración

La conspiración, argumentó el gobierno, se inició en la gran sala del Hotel Plaza, cerca del Parque Central en Nueva York, el 15 de diciembre de 1953.

Según explica el corresponsal de la BBC en EE.UU., Stephen Evans, no hay duda de que dicha reunión entre los directivos de las principales tabacaleras se llevó a cabo y que allí se discutió el estado de la industria, incluyendo la investigación científica de los efectos del cigarrillo sobre la salud.

Lo que las autoridades sostienen es que en esa ocasión se llegó a un acuerdo para presentar una estrategia unificada para negar los efectos dañinos del tabaco, lo cual significaría que se cometió un fraude.

Y además, la parte acusadora considera que en ese momento, se contaba con suficiente información que demostraba que el tabaco era adictivo y dañino.

El gobierno arguye que a pesar de la evidencia científica, las tabacaleras elaboraron un esquema "para preservar e incrementar las ganancias de la industria maximizando el número de fumadores".

Si bien la actitud de las tabacaleras ha cambiado en los últimos diez años y ahora admiten que el cigarrillo es nocivo para la salud, las mismas compañías sostienen que los argumentos brindados en el pasado que señalaban que el fumar no era perjudicial, fueron presentados en buena fe.

Se espera que el controvertido proceso -que podría llevar a la quiebra a gran parte de la industria tabacalera- se extienda por un plazo de seis meses.”

Vaya tela, no?,

Els tios es van callar durant 51 anys (i encara ho negaven) que els seus productes eren mortals pels seus clients… Tot i així, tampoc són els més dolents d’aquesta història… De fet, en 1938, un tal Raymond Peral va fer un estudi on s’afirmava que el fumar, escurçava la vida. D’altres estudis posteriors van descobrir que a demés el tabac produïa càncer. Tot això es sabia, era públic, i molt avans de 2004. I que van fer els governs?, Res.

Bé, i direu, i això que te a veure amb les antenes de telefonia mòbil?¿ Bé, doncs que em sento un fumador de 1953…

Cada cop hi ha més i més antenes; els alcaldes les deixen ficar a tot arreu, ja els hi va bé. Mentrestant no hi ha estudis que confirmin quin és l’efecte de les antenes sobre la gent i el medi , i els estudis que hi ha són contradictoris (també s’ha de veure qui paga l’estudi….), i a demés sobre aquest estudis contradictoris es cimenta una legislació que no para de canviar… És com si fiquéssim en el mercat un medicament que no sabem, quins efectes negatius pot tenir (o poder si que sabem que són mortals, però, tan se val, perquè és venen com a xurros i ens treiem molts calers, i de mentres ens fem els longuis) i a sobre tinguessim el vist-i-plau dels governs (a canvi d’una comissió).

Com és possible que un alcalde o un govern d’un país deixi instal·lar antenes que no saben del cert quines repercussions tenen sobre la salut de la població?¿ jo pensava que els alcaldes defensaven els drets i el benestar dels ciutadans… poder ho vaig entendre malament, no se…

Per acabar, afegeixo l’últim crit d’ajut que vam enviar els veïns a la resta d’habitants de Santa Coloma de Cervelló… un crit en el buit… cap resposta. Aquí teniu les claus d’un petit exemple d’aquesta lluita contra el que no arribo a entendre. Que pot fer un veïnat contra una gran empresa?¿ és una sensació d’impotència del tot indescriptible… de mentres farem de conillet d’índies, com tants milions de ciutadans en el món…

Els veïns de la Font Vella volem informar a la població de Santa Coloma de Cervelló i, especialment als pares dels nenes del CEIP Montpedrós, de la imminent instal·lació d’una antena de telefonia mòbil a les immediacions del nostre municipi, molt a prop de les vivendes i a només 200 metres de l’escola.

Volem posar en coneixement de la població que no s’ha fet per part de l’Ajuntament cap mena de campanya informativa, ni a veïns, ni a l’escola, i només se’ns ha fet arribar aquesta informació quan els veïns i l’escola, alertada pels veïns de la Font Vella ho hem demanat. També que quan hem demanat informació ens hem trobat que el projecte estava fet, presentat i tramitat des del novembre de l’any 2006 i els permisos municipals concedits i les obres a punt de començar.

Quant hem demanat aquesta informació se’ns ha comunicat que efectivament hi ha aquest projecte, que no se’ns ha informat perquè no hi havia obligació (només ho han de comunicar legalment a les finques properes, no habitades) i que tot és legal ja que compleix la normativa.

Els veïns de la Font Vella hem demanat el projecte a l’Ajuntament i hem fet la consulta al departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i se’ns va informar que realment, atenent a les característiques indicades en el projecte, compleix la normativa donat que es tracta d’una antena de 316W de potència (ridícula, segons ells per donar un servei adequat i per tant de veracitat dubtosa) i la distància exigida es de 40m fins a l’escola. També se’ns alerta, per part del departament que la nova normativa europea està a punt de canviar (en un plaç aproximat de 2 a 6 mesos) i que llavors, segurament aquest projecte quedarà fora de normativa.

Hem pogut comprovar que al projecte no s’hi especifica per res l’existència d’una escola propera, omissió que no creiem casual per part de la companyia sinó amb la intenció de no cridar l’atenció del Departament de Medi Ambient i Habitatge (segons l’Ajuntament, no és necessari perquè compleix les distàncies). També que la ubicació de l’antena es farà a terrenys qualificats com rurals, propietat de la parròquia (diuen que és l’únic propietari dels tres proposats per la campanya que va acceptar la oferta) i que aquesta percebrà un arrendament anual per aquest concepte.

Desprès de totes aquestes pesquises, els veïns de la Font Vella ens hem posat en contacte amb l’Ajuntament del nostre municipi, i en reunió celebrada el dia 6 de maig a les dependències municipals i amb l’assistència de l’alcaldessa actual, Sra Dolors Pueyo, l’alcaldessa alternant, Sra Marta Martínez, i l’equip tècnic format per l’arquitecte municipal, Sr Joan Saura, l’ enginyer de la companyia de telefonia i la regidora de medi ambient, se’ls hi sol·licita els següents punts:

1_ Que per un principi de seguretat, i atenent a la imminent emissió de la normativa europea que es preveu molt més rigorosa en termes de distàncies i prevencions, es busqui una nova ubicació de l’antena de telefonia a zones més allunyades de la nostra població i de l’escola, ja que som una població envoltada de zones aïllades amb múltiples possibilitats.

2_ Que en cas que això no es faci, demanem una medició de la radiació actual, sense funcionament de l’antena, en les zones pròximes, inclosa l’escola; i que posteriorment es faci un control amb l’antena en funcionament. I si es detecta algun augment significatiu de la radiació, proposem la retirada immediata de l’antena.

En aquest sentit, l’Ajuntament afirma que la radiació d’aquesta antena no afecta a la salut de veïns i nens de l’escola, tot i que no ens ha facilitat cap document on se’ns ho garanteixi. Poder caldria preguntar-se perquè la nova normativa és més restrictiva.

3_ També hem demanat que la emissió de la radiació no vagi dirigida a l’escola , quedant fora del radi d’influència.

4_ Demanem que es realitzin medicions periòdiques, freqüents i aleatoris fets per una entitat neutral i oficial, i que se’ns faciliti aquesta informació a la direcció de l’escola i al veïnat. Aquesta demanda està fonamentada en que no tenim la seguretat de que la potencia que s’indica en el projecte no sigui manipulada i augmentada en qualsevol moment per part de la companyia en funció de l’augment de la demanda del servei.

Davant de les nostres demandes la resposta municipal ha estat la següent :

1_ Que ells estan molt tranquils perquè el projecte compleix la normativa i noi creuen convenient buscar cap altra alternativa (encara que nosaltres fem diferents suggeriments d’ubicació possibles i més aïllats).

2_Que ningú ens pot assegurar si hi haurà repercussió sobre la nostra salut i la dels nenes ja que no hi ha res publicat sobre l’efecte de les radiacions a la salut de les persones (sembla que no estan al cas de les múltiples publicacions i estudis que hi ha al respecte i que tots podem consultar fàcilment a internet, així com les sentències de retirada de anteriors antenes al nostre mateix territori).

3_ Que està previst demanar aquestes medicions al departament de la Generalitat corresponent i que se’ns facilitaran si les demanem, tot i que no ens aclareixen el procediment concret que haurem de seguir per aconseguir-les.

4_ Que si la normativa canvia ja es farà retirar la antena si s’escau però que actualment (encara que sigui per mesos) està dins de la legalitat.

Donades les circumstàncies, els veïns de la Font Vella ens veiem obligats a posar en coneixement de la població aquests fets per tal que siguin a l’abast de tots, ja que el nostre Ajuntament (qui, per altre banda, s’omple la boca de participació ciutadana) en temes d’importància cabdal per la nostre seguretat i per la nostra salut, ni ha informat convenientment a la població, ni l’ha fet participar de les decisions, ni tan sols està disposat a negociar amb la companyia un canvi d’ubicació més llunyà i més segur.

Desconeixem les raons d’aquesta actitud municipal. Potser es tracta d’un tema de compromís amb la companyia telefònica difícil de refer (nosaltres pensem que com a molt a la companyia li suposaria més inversió econòmica, però quina importància ha de tenir per nosaltres i el nostre ajuntament si es tracta de la salut de les persones) , potser es tracta d’una actitud de comoditat i no voler ficar-se en un tema complex, com es la negociació amb les companyies de telefonia (que a demés diuen, i s’excusen, “hem heretat de l’anterior govern”), el que sí hem pogut comprovar es el conformisme i la manca de sensibilitat davant dels nostres temors que han estat per sobre del principi de seguretat i tranquil·litat de la població, principi que, per altre banda, nosaltres considerem fonamental pels polítics que ens representen i que d’alguna manera han estat escollits per nosaltres.

MERCI ALCALDESA, MERCI VODAFONE, MERCI MOSSÈN, MERCI GENERALITAT

més info: http://www.scribd.com/doc/989581/Antenas-y-salud

http://www.tuotromedico.com/temas/antenas_telefonia.htm

Esportiva en les Bouillouses

2008-08-20T12:58:00.013+02:00

El diumenge 10 d’Agost de 2008, aprofitant que estàvem per terres ceretanes, l’Esther i jo, va manar a investigar un sector d’escalada esportiva que ens havien recomenat. El sector no està lluny de Puigcerdà, està en la Cerdanya Francesa (o catalana nord), a proa de Mont-Louis, al parc de les Llacs de les Bolloses , o com li diuen des de fa un temps “Lacs des Bouillouses” (*).

Bé, a lo que anavem…. El sector està molt bé, és granit, està en un marc incomparable. Inconvenients?, no és gaire alt i has d’arribar en bus…

Escalada esportva en les Bouillouses

Per arribar-hi hem d’anar fins a Mont-Louis i d’allà seguir les senyals cap a els Llacs de les Bouillouses. A l’entrada del parc deixem el cotxe i prenem el bus, hi ha un cada 15 min. I l’últim surt a les 9h. Aviseu al conductor que voleu baixar en la zona d’escalada. Hi han dos parades, nosaltres vam parar en la primera.

Ver mapa más grande

No tenim ressenyes, però la banda de l’esquerra són vies fàcils IV - V, i més cap a la dreta trobem V+, 6a, 6c, 6b..

La roca és molt bona, i estareu sols en un paratje acollonant...

.

.
.
.

Cutrescaladors

C.om identificar a un cutrescalador?¿:
.
1_ Bossa de magnessi- mitjó

2_ Parxe de bici per recauxutar un peu de gat .

.(*)(Es curiós com l’Estat Francès, tot i proclamar la llibertat i la fraternitat, és opressor de cultures. M’he trobat que la majoria de joves francesos que he conegut, reneguen de la seva cultura “regional”. Els hi fa vergonya parlar la llengua dels seus pares o avis, la infravaloren i diuen que son llengües de poble, d’avis, que no van en lloc.
Poder és normal, l’estat fica facilitats per que això passi: Si us heu fixat al creuar la frontera, en la suposada Catalunya Nord, els carrers, no es diuen “carrer”, tot i ser suposadament catalans, sinó que allà estan senyalitzats com a “rue”… aquí costa de trobar alguna “calle”... també m’he trobat en la estranya situació de descriure el mapa de llengües a una francesa, alsaciana, d’uns 25 anys, ben escolaritzada, que amb admiració, descobria que existia una llengua que s’anomena Occità, que en el sud es “parlava” Català i Euskera i que hi ha una regió que parla Bretò… i per que collons la Guingueta d’Ix li diuen Bourg Madame!!??... entre d’altres cosetes…)

Ferrades a Andorra ("Racons" + "Canal del Grau"+ "Roc del Quer")

2008-08-16T17:58:00.024+02:00

El 9 d’Agost de 2008, l’Esther i jo vam anar a fer unes vies ferrades a Andorra. La nostra idea principal era de fer la Dent d’Orlú, però al passar-se tota la nit plovent, vam desistir… El “plan B” va resultar ser una bona alternativa.

Per això vam anar a Canillo, on s’hi concentren un grapat de vies. La roca deuen de ser esquistos i/o pissarres, el cas és que és una roca molt diferent, és negra, et deixa les mans totes tacades i s’escalfa molt amb el sol, a demés no la vaig trobar del tot compacte… Però això si, els andorrans es gasten diners en equipacions de muntanya, hi ha ferros per tot arreu, estan molt ben equipades.

Ver mapa más grande

La primera via que vam provar va ser la de “Racons”. Macota.
.
Via "Racons"
.

Per arribar-hi hem de passar Canillo, direcció Andorra la Vella i just al sortir, en la carretera, ens trobem un bar-restaurant anomenat “Racons”. Deixem el cotxe allà, i si remuntem una mica la carretera per on em vingut ens trobarem amb l’inici de la via.

La via comença a peu de carretera. El primer tros es fa gairebé caminant, és més aviat una aproximació a la paret. Flanqueja per la dreta la base de la paret, i d’allà s’enfila, per fi, paret amunt. A partir d’aquí la via es fa maca, hi ha passos amb cadenes i algun que altre desplomillu per fer una mica de braços. De tant en quant ens vam trobar alguna presa, no se que hi pintaven... poder publicitat de fixe...

Els paisatges són macos, bé, es veu part de la vall del Valira d’Orient i tot de taques d’urbanitzacions i hotels entre prats verds, tot això ambientat pel soroll del riu i els cotxes que hi passen per sota.

Finalment, desprès d’un últim repetxón arribem al final de la via. Ueee!!

D’aquí seguim unes marques grogues, fins arribar a un punt on podem escollir si baixar a la carretera o bé empalmar amb la ferrada del “Canal del Grau”. Curta, però maca i amb un recorregut entretingut.

.
"Canal del Grau"
.
Comença amb un blanqueig a l’esquerra, en algun moment no trobes peus, però l’adherència de la roca és bona... D’aquí passem a un pont tibetà molt còmode que ens durà de dret a un esperó que s’encasta en mig d’una canal.
Es puja part de l’esperó per després tornar-lo a baixar...algo raru, però diferent. Finalment ens trobem un mini pont tibetà, aquest no tan còmode, que ens durà a fi de via.

.
.

"Roc del Quer"
.
Baixem a la carretera... agafem el cotxe i anem a la següent via: la del “Roc del Quer”. Per arribar-hi, sortint de Canillo, agafem la carretera que va direcció a Ordino, i al primer revolt trobarem el pannell que indica l’inici de via, un cop més, al costat de la carretera.

Dinem i ens disfressem per pujar.
La via és un continu de superar esglaons, cada cop més grans i més alts. És relativament llargueta. El tram més espectacular és una paret llisa, amb dos nivell de desplom i un blanqueig. Dona força sensació de buit, però és el toc que li dona vidilla a la via. D’aquí un petit desplomillu i la via l’acabarem al mirador, on uns francesos (està plagat per tot arreu!!) ens fan la foto de rigor.

Un dia inesperat i diferent... de vegades quan improvises les coses surten millor que quan les planifiques, en aquest cas va ser així... encara que amb bona companyia això és més fàcil...

Agulles d'Amitges "Gran Diedre" (IV+) 140m + "Girauld" (IV+) 130m aprox.

2008-08-12T17:50:00.021+02:00

El dimarts 5 d’Agost del 2008 vaig pujar a fer una visiteta a uns vells amics que estaven de vacances a Arròs de Cardós, en Jordi (Martínez) i el Palau. Tots dos del C.E. Sant Boi. Ells ja portaven un tute de bici i escalada d’aquests dies, tot i així encara tenien moral per afrontar un nou repte per l’endemà…. Fer les dues agulles d’Amitges… Una de les escalades clàssiques maques del Pirineu, en un escenari únic.

Així doncs, preparem les coses i nem a dormir ben d’hora, per llevar-nos ben d’hora.

Deixem el cotxe al pàrquing del Parc Nacional d’Aigüestortes, passat Espot. A partir d’allà comença l’aproximació fins peu de via. És llargueta... hem de fer el camí cap a l’Estany de Sant Maurici i d’allà agafem el camí direcció Estany de Ratera, seguint el GR-11, fins arribar trencant cap al Refugi d’Amitges. El camí és llarg, però molt agrait pels paisatges. Tot això ho haureu de fer esquivant manades de francesos, ens hi vam trobar un munt!.

Ver mapa más grande

Un cop al refugi hem de seguir la pista principal vorejant l’Estany dels Barbs i d’aquí és buscar-se la vida en mig de la tartera de blocs gegants fins l’agulla i via que hagis escollit.

Agulla Gran "Gran Diedre" (IV+) 140m
.
Dificultat: IV+
Recorregut: 140m
Material: tascons, friends, bagues per a merlets i cintes
Equipament: 9 parabolts, tots a les reunions, 7 claus i un friend perdut.
Descens: Caminant per la canal N
.
El primer objectiu, la gran clàssica: “El gran diedre” de l’Agulla Gran.

Ens saltem el primer llarg de III amb un petit flanqueig per l’esquerra i en situem en la R1. Comença a obrir en Jordi. A sota una cordada comença a fer la mateixa que nosaltres.

Llarg1 (IV+): Comencem des d’un parabolt a la paret, d’allà segueix per una placa, hi ha molt bones mans, li segueix una mica de herbing que et condueix a l’inici de la fissura del diedre. La R2 està en una còmoda repisa.

Llarg2 (IV+): Obre en Jordi, un altre cop, amb moments de suades... aquest és el llarg més maco de la via amb diferència. És molt estètic i constant. La fissura dona força possibilitats. La roca es gairebé groga de la quantitat de líquens que hi ha, conseqüència de la puresa de l’aire. En mig de la via us trobareu un friend iper-enclastat, d’algú que poder va patir una mica massa... Hi ha una reunió intermitja, però es del tot prescindible, nosaltres anàvem amb cordes de 60m i no ens va fer falta. A partir d’aquest punt el diedre es bifurca en dos... seguirem el diedre de la dreta fins a la reunió, un cop més, sobre una còmoda repisa.

Llarg 3 (III): Obro jo, el camí es evident... capa el cim!, passat una petita paret just davant de la R, surts a una repisa, d’allà vaig agafar la via que no tocava i em vaig fotre pel IV+, que son dos passos... de mentres, treia el cap per un cantó de la repisa un noi d ela cordada de sota que havien preferit fer la via paral·lela (V+), mentres maleïa alguns passos. D’aquí al cim.

Ueeee!!! Ja hi som!! 2662m . Foto de rigor, amb estelada i tot, i entrepà a sota un sol acollonant de mig dia. Baixem, que encara hi ha feina a fer...

Baixem caminant per darrera, el nostre objectiu: fer l’agulla petita!!, la via? : la “Girauld”. Per desgràcia, el Dani nota una molèstia en la cama i prefereix reposar.
.

.
Agulla Petita "Girauld" (IV+) 130m aprox.
.
Dificultat: IV+
Recorregut: 130m
Material: Joc de tascons, freinds, bagues llargues per a merlets i cintes.
Equipament: 4 claus i 6 parabolts.
Descens: Ràpel desde la última reunió a una canal evident.
.
Aquesta agulla és una mica Can Pixa, qui l’entengui que la compri, hi ha reunions per tot arreu i la ressenya del llibre (Roca Caliente en los Pirineos), no ens ajuda gaire. Per sort, en Jordi ja l’havia fet i ja s’havia enmerdat en un passat, sabent per on NO s’ha de passar. Tot i així, hem de dir que aquesta ressenya no coincideix al 100% amb la via, vam agafar alternatives i reunions de més.

Llarg1 (IV): Obre el Jordi. La via surt per una placa força evident, la primera reunió no està gaire lluny, en una, como no, còmode repisa. És un llarg curtet.

Llarg2 ( IV+): Obre en Jordi. La via soposem que va cap a la dreta, nosaltres la encarem tot recte, vorejant una placa que queda just al davant de la reunió, en línia recta treu el cap un pi. Te uns passets macos. La R següent està al costat del pi.

Llarg 3 (IV+ ¿?): Obro jo. És un llarg molt curtet, tan sols és aproximar-se a la via original que seguíem per la repisa i encarar un diedre d’uns 6-7m. Ostres, quin diedre, que xulo, és gairebé d’esportiva amb tant de pitó, està molt ben assegurat. Un d’aquells diedres d’enclastar-se. La següent R , a que no endevineu on estava?¿ en una còmode repisa!! Molt bé!

Llarg 5 (IV+): Obre en Jordi. Quin llarg més raro... primer es flanqueja per la dreta, si treieu cap per la canal de la dreta veureu un parabolt, d’allà descendiu cap a la canal i pujeu fins veure un cordino, pinta difícil, però si feu oposició amb la paret de darrera es fa en un plis. Passo de dir com és la R...

Llarg 6 (III): Obre el Jordi. Terreny d’aventura. Si avanç no entenia la lògica d’aquesta agulla, en aquest llarg encara menos. És un espavilat com puguis, nosaltres vam vorejar l’agulla per la cara NW fins arribar a una reunió, gairebé al cim, amb magnifiques vistes a l’Agulla Gran. Es pot rapel.lar des de la R està plena de vagues i ferros.

Ja hem fet el cim!!! Ueee!!! Foto de rigor i au!! Cap a baix !!!, el ràpel és de poc menos de 60m, així que oju!!, arribeu a una canal i d’allà seguiu les fites que us duran a la tartera i d’allà, al refugi, on a noslatres, ens esperava el Dani.

Pirineu i escalada en estat pur !!! com disfruto!!

Riera del Carme

2008-08-11T20:55:00.012+02:00

El passat dilluns 4 d’agost de 2008, l’Esther i jo vam voler fer un barranc per iniciar a uns amics en el tema i ensenyar les tècniques bàsiques... al final vam acabar aprenent tots.

El barranc escollit va ser la “Riera del Carme”, un barranc facilet, a prop de casa, sense gaires complicacions, ideal per iniciacions. L’equip estava format per la Roser, el Viver, en Biel, la Vanessa, l’Esther i jo.

A mesura que va anar passant el dia vam anar aprenent les lliçons:

Lliçó 1: Per que no s’ha de fer un barranc un dilluns si depens dels lloguers de materials?:
1.1_ No disposàvem de molt del material que necessitàvem, així que vam haver de llogar material. Dificultats? Doncs que el material el lloguen gairebé tot el divendres, a molt apurar el dissabte, pel cap de setmana... aleshores, si vas dilluns, ja no et queda res i depens de quan tornin el material el dilluns la gent que ho ha llogat pel finde.
1.2_En cas de llogar-lo dissabte hauríem de pagar dos dies de més...

Lliçó 2: Assegureu-vos del que us fan pagar:
2.1_No pagueu més de 11-12 euros per neopré/dia i 3 euros arnés/dia... (ojo amb Balmat)

Finalment vam tenir la xurra de trobar els neoprens que ens calien i els arnesos...

Vam quedar tots al Bruc i allà vam fer la repartició de cotxes i vam anar amb dos.

El cotxe l’heu de deixar a Santa Càndia, a un petit pàrquing entre dues fonts.

Ver mapa más grande

Lliçó 3: Quan feu un canvi de cotxe, comproveu bé d’agafar el material que tants maldecaps us ha costat llogar.

Doncs si, ens vam deixar dos neoprens al cotxe que vam deixar al Bruc, con dos cojones. Per sort, el sol era espatarrant i venia força de gust un banyet en aigua fresqueta, així doncs, el Viver i jo vam anar amb banyador.

Em de seguir la pista que surt a mà dreta, vorejar una balla, deixar enrera una plantació de xops i una masia i seguir la mateixa pista que fa pujada fins que en un revolt tancat veiem com surt un camí força estret que ens durà de dret a l’inici del barranc.

Lliçó 4: Es important comprovar els cabals avans d’anar a un barranc.

El barranc, si se’n podia dir barranc, estava completament sec... només hi havien unes quantes pozes amb aigua. El costat bo: ara els salts eren més alts...

Riera del Carme
.

Més info:

http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/gorgues_riera_de_carme.html

http://barrankos.blogspot.com/2007/05/riera-del-carme.html

El barranc comença amb lo que entendríem com un tobogan, però, en el nostre cas, sense aigua, era un alt d’uns 2m... seguim i ens trobem un foradot molt fons a mà dreta amb una mica d’aigua i ple de crancs americans (plaga). Per evitar de caure-hi vam fer un ràpel guiat fins a la següent badina, força profunda i des d’on vam practicar un parell de salts. Els 200 metres següents eren completament eixuts, ni una gota d’aigua.

El pas intermig trobem salts buscats des de cornises de la vora, vam fer uns d’uns 5m aprox. , també vam passar algunes “piscines”, allargades, entre joncs i canyissos. Hi havia tobogans, però la majoria sense aigua, de fet, crec que no en vam poder fer cap. Tot i així va estar disfrutón, practicant salts. Vam veure també un bitxo per l’aigua, no el vam sever identificar, però lo que si que era un mustèlid, de color negre.

Vam arribar, finalment al ràpel de 8m on la Vanessa va afiançar les tècniques de ràpel. D’allà, patejem i nedem una miqueta i arribem a una gran badina amb una corda instal·lada en el tobogan que permet l’accés. Aquí hi ha salts buscats de 9 - 10m, i pots repetir-los tants cops com faci falta.

Una mica més a baix hi ha un salt de 6m, també força maco.

D’aquí anirem a buscar el camí de sortida.

Al final tots vam aprendre una mica... sobretot que no hi ha barrancs macos, sinó que, depèn de cadascú i de la gent que t’envolta, el fer-lo maco.... aquest va ser un barranc molt maco...

Gorges de Núria

2008-08-11T16:21:00.014+02:00

Fotos i vídeos: Raúl Rodríguez

El passat diumenge 3 d’agost, havien quedat amb la gent de CIMA per anar a fer un barranc que ja tenia ganes de fer... les Gorges de Núria.

Vam pujar el Raul, l’Esther i jo des de Manresa direcció Queralbs. En algun moment aquesta direcció va canviar a Girona, però la vam rectificar al cap d’una bona estona d’empanamenta conjunta...

Encara no se com vam arribar just a temps a Queralbs, on ens vam trobar amb la resta de l’expedició: l’Ivan, en David, el Sergio, l’Àlex i en Pitu.

Per arribar fins a l’inici del primer tram del barranc hi ha dos opcions:
1_ Caminant des de Queralbs (2h aprox)
2_ Agafant el cremallera (es necessari ser un pel exhibicionista per pujar-se en gallumbos al vagó...) i baixar fins el punt d’inici. (45min)

Nosaltres vam optar pel cremallera... Si feu això heu de descendir pel camí del monestir cap a Queralbs. Quan, tant el riu com el cremallera us quedin a mà dreta i desprès passar una cascada rollo “cua de cavall” d’Ordesa, però més petita; en una recta, veureu un camí que baixa pel mig del bosc i va a buscar una presa que serà l’inici del primer tram.
Es una mica difícil de trobar...

Gorges de Núria

Per a més info:

http://www.barrancos.org/nuria.htm
http://barrankos.blogspot.com/

http://www.barranquismo.net/paginas/barrancos/gorges_de_nuria.htm

Un cop en la pressa l’Àlex fa una mica d’ingenier i intenta desviar una mica de cabal riu avall... la diferència es prou significativa. Wuenu, ens disfressem i comencem pel ràpel de 14m... Collons si està freda!! Cagunlaputa... pateixo per la falta d’escarpins i uns guants totalment inservibles.

Passem un resalt i ens encarem a un bonic tobogan de 7 metros. El segueix un peazo tobogan de 17, part del qual és volat. És poder el plat més fort del barranc, així que a disfrutar-lo!!... Nosaltres ens vam trobar una corda d’uns dos metres que ens va ajudar a posicionar-nos.

Segueixen dos ràpels, l’últim de 14m, pots ràpelar fins a una repisa i d’allà fer un salt... quan estàvem a baix vam veure tres penjats que feien tobogan... sortien propulsats de la cascada... queda pendent de provar...

Ya hem acabat el primer tram... hi ha un salt des d’un pont, opcional, el “Salt del Sastre”. Molt estètic, de 12 metros... val la pena provar-lo.

D’aquí seguim el camí del cremallera direcció Queralbs i passat un pont en tornem a endinsar en el barranc per fer el segon tram. Comença amb un ràpel de 18m, segueix un destrepe i un saltet d’uns 9m. A continuació ve un saltet curt però que hem de saltar lo més lluny possible. De seguit ve un salt de 9 metres força maco... hi ha la possibilitat de fer un salt des de més amunt, l’Esther, l’Àlex i el David s’ho van mirar però és una autèntica burrada.

Ens apropem a un indret molt guapo... són uns 30m de caiguda, diuen que es pot fer tobogan... no ho se, ho veig massa... hi ha la possibilitat de fer una espècie de via ferrata pel cantó esquerre. Al final trobem una instal·lació des d’on podrem ràpelar: uns 25m. El que vam fer es deixar uns 20m de corda per obligar-nos a saltar uns 5 metres. La cavitat que forma el gorg en aquest tram és del tot espectacular, val la pena entretenir-se mirant-la.

Finalment ens trobem un últim salt de 8m i acabem el segon tram.

El tercer tram és del tot prescindible. Nosaltres el vam fer, però no val la pena, tan sols hi ha un ràpel fraccionat de 23m, la resta es “caminar” superant blocs i més blocs...

Finalment vam anar a petar a la central hidroelèctrica, d’allà ens quedaven uns 15m caminant carretera amunt fins agafar el cotxe.

Un dels barrancs més macos i famosos de Catalunya,... i amb raó....

Gorges del Llech

2008-08-05T10:42:00.008+02:00

Fa mooolta calor!! ve de gust un banyet... i també fer una mica el cabra... El millor lloc?, el barranc del Llech!!

Es per això que el Roger, el Rovira, l'Esther i jo (i aprofitant que eren festes de Puigcerdà), vam anar a fer el Parc Aquàtic del Llech.

Vam sortir de Puigcerdà el dissabte 19 de Juliol ben d'horeta. El viatge es una mica llarg, fins a Estoher. Per arribar-hi vam agafar la N-116 i amb ella totes les corbes que implica. Un cop passat Prades i Marquixanes agafar el desvio cap a Estoher i , només entrar en el poble agafar el primer camí a mà dreta, que esdevé pista forestal. És una mica llargueta. Seguir fins trobar el pàrquing.

Deixem el cotxe al pàrquing i ens disfressem. Comencem a patejar per la pista, a l'Esther li sonava haver fet uns 40 min caminant així que nem tirant i desobeïm les senyals d'un guia que ens deia que l'entrada estava allà al costat. Al cap d'una hora de patejar ens donem compte que ens hem equivocat i defem un troç de pista fins una fita molt gran que hi havia. Baixem per allà, passem unes ruïnes i arribem fins a un pont fet caldo... ens hem tornat a equivocar... em seguit "el camí del Canigó"... ara no tornarem enrera...

Per aquella gent que no vulgui patejar de més, com nosaltres, i es vulgui perdre les magnífiques vistes que vam gaudir... els hi recomano la opció del guia: Al poc de sortir del pàrquing, en un revolt tancat on hi ha un arbre, baixar pel camí evident, de força pendent.

Nosaltres estàvem al pont derruït i no era hora per tornar enrera, així doncs, ens vam folrar amb els neoprens allà mateix i ens vam aventurar al riu. Vam superar un tros avorrit de caos, mooolt llarg. Finalment vam arribar a l'entrada del barranc on hi començava a haver-hi gent. El Roger es va emprenyar i se’n va anar.

"Gorges del Llech"

Ressenyes i info:
http://www.barrancos.org/llech.htm
http://barrankos.blogspot.com/2007/09/llech.html
No portavem càmara :( així que si voleu mireu les fotos dels links....

Bueno, per fi!! ja hi som!!

El barranc comença fort... amb un saltet llarg de 5 metres per escalfar. Segueix amb un tobogan de 8m i seguit el mític tobogan-ascensor... im-presionante... es tracta d'un tobogan vertical de 15m, has de preveure de deixar un metro de corda agafada a la instal.lació, que et servirà per poscicionartei un cop allà, doncs, res poca cosa més... deixar la corda i que la gravetat i l'aigua fagin la resta...

D'aquí empalmem amb un passamà que ens portarà a un salt de 9m molt net (veure el video de "mal salto"... boníiiissim)... D'aquí un tobogan de 7m, una vadina, un caos i OJO!! quan veieu una pintada a la paret de la senyal de perill, es pq davant vostre hi ha el "rompetibias"... poca broma, sembla un toboganet d'un metre, però a sota hi ha una pedra mala puta i més d'un ha tingut d'acabar el barranc allà.

Més endavant trobem un salt de 5m i un altre de 6m, sense complicacions...

Oks!, arribats en aquest punts si que hi han complicacions. Davant nostre un possible tobogan a mà dreta un passamà fins un arbre on hi ha una instal.lació per fer ràpel:

Primer: ancleu-vos mentres mireu... jo vaig relliscar i sort de l'Esther que em va pillar .
Segon: Des de l'arbre no es pot fer salt... l'Esther ho va provar i es va quedar plegada.
Tercer: El tobogan s'en diu "trencacolzes", pq? doncs perquè t'has de llençar amagant el colze dret, sino... ostia al canto.
Quart: La recepció és una rentadora, es a dir, sortim d'allà cagando leches

D'aquí fem un salt de damunt una roca força gran. Hem arribat... poder és lo més famós del barranc... "la llançadora"... un tobogan d'11m dels quals un 6 o 7m són volats. Important!, no aixequeu el cap mentres baixeu!! pot provocar que us desestabilitzeu i us foteu un planchazo maco (parlo per experiència... quina llet!).

Seguim per un tobogan divertit, que fa pujada i baixada, costa de descriure, és millor viure'l ;)

L'únic ràpel obligat el trobem en aquest punt... la badina no es prou profunda per saltar-hi...

Ja acabem... dos tobogans, un de 6 i un de 7m, i un últim salt/ tobogan de 5m i sortim a un passamà que ens durà a un camí llarg i empinat directe al pàrquing.

El millor barranc amb diferència...

Pico de la Renclusa. "Espolón Picapiedra" (V) 400m

2008-07-28T18:52:00.017+02:00

.El dissabte 26 de Juliol de 2006, en Jordi (Martínez), en Carles (tots dos del centre excursionista de Sant Boi) vam agafar el cotxe rumb al Pirineu, carregats amb cordes, cintes bagues i uns trastos que fins ara no els havia fet servir: tascons, friends i d’altres invents similars…. El nostre objectiu, escalar a esquenes del més gran del Pirineu, l’Aneto…

De camí , encara estàvem dubtant entre dues vies, la Clàssica del Margalida o un “Plan B”, anomenat “Espolón Picapiedra”, al cim inferior del Pic de la Renclusa… teníem temps per pensar-ho.

Pel tard vam arribar a Benasque, encara que la podíem haver confós amb Lloret i vam fer la obligada i ja tradicional visita a la botiga-museu Barrabés, on es mira, però no es compra… quins preus!!

Vam fer el vivac al parking dels Llanos del Hospital, entre un núvol de mosquits.

Finalment la decisió va ser fer “l’Espolón Picapiedra”, per proximitat i equipament.

Espolón Picapiedra (V) 400m.

Dificultat: V

Recorregut: 400m

Material: Joc de tascons, friends, bagues llargues per a merlets i cintes (Desequipat, excepte reunions)

Descens: Ràpel a una canal evident

A l’endemà ens vam aixecar super d’hora per agafar el primer bus, que sortia a les 5:00… la nit havia estat esplèndida i els mosquits no van molestar. Ens va fer molta gràcia veure com marxava l’autobús cinc minuts avanç i el perdíem… tot i així el següent venia al cap de mig hora. En el bus anterior hi van pujar ni más ni menos que 30 persones!, en el nostre erem cinc.

Comencem a caminar on ens deixa el bus, la Besurta, fins arribar al refugi de la Renclusa. Encara es molt fosc, qui ens mana llevar-nos tan d’hora!!, prenem el cafè i parlem amb la guarda del refugi que ens parla sobre la via.

Quan el sol comença a il·luminar la vall i comencem a veure clar l’imponent pedrot del Pic de la Renclusa que ens queda just al davant, iniciem l’aproximació al peu de via. Hem d’anar fins el coll de la Renclusa, direcció Aigualluts, i un cop allà (el coll), enfilar-nos direcció a la paret. Hi ha fites, que ens duen fins al peu de via (marcada amb una fletxa).

Llarg 1 (IV+):Obre en Carles tot ple de material, el Jordi i jo pujem de segon i m’encarrego de treure tots els ferros i així em fixo com i que ha posat de material. Els llargs, tots, estan completament desequipats, només hi ha parabolts a les reunions.

Llarg 2 i 2bis (IV): Sense voler-ho, en Carles els obre els dos a l’hora, de fet el tercer llarg es una aproximació fins el següent llarg. Deixem enrera el contrafort i ens encarem a la paret. Em degut veure algo o menjat algo que no ens ha sentat del tot bé…

Falç Llarg 3 (ED+): Obre en Carles, em passat el contrafort, estem a peu de la via, degut a lo abrupte de la paret, no es dibuixa clarament la via, es una mica perdedora. Aquest factor, més les ganes d’en Carles d’obrir una nova via van provocar que inaugurés una nova tirada, que el va fer patir una bona estona i va implicar d’abandonar dos pitons…

Mentres això passava, gairebé sense que ens dongués temps a veure’ls, va passar una parella cagando leches per la via bona.

Llarg 3 (IV) (el bo): Segueix una canal, massa evident (tant, que es normal pensar que no es la via), de fet es una canaleta plena d’herbes, gairebé es podria fer pasturar.

Llarg 4 (IV+): Obre en Jordi. Aquest llarg ja mola més, una mica de verticalitat!! Ue!!, ya no hi ha tanta herba. La reunió està una mica amagada. Heu d’anar a buscar la placa i el sostre .

Llarg 5 (V): És lo més complicat de la via, i també són els passos més macos i estètics. Surt vorejant per la dreta una placa llisa i superant el sostre. En Jordi va decidir superar el sostre per l’esquerra, posant en pràctica una nova disciplina anomenada “herbing”, consistent ben agafar-se en herbes i matolls diversos.

Llarg 6 (IV): Ara es tracta de crestejar. Seguim l’aresta més evident. Les vistes són acollonants.

Llarg 7 (IV): Obro jo!!, desprès de fixar-me durant tota la via com havien ficat el material, hem toca a mi ficar-lo. Es un llarg força fàcil, es tracta de seguir l’aresta. Trobo un pitó i una baga pel camí. La corda tiba molt pel fregament. Quan arriben en Jordi i en Carles em comenten un parell d’errors que he fet.

Llarg 8 (III): Obro jo. Es una cresta pura i dura. La corda tiba moltísim. I un cop més he comes un parell de fallos…

JA ESTEM AL CIM!!! Ueee!! bueno, al cim inferior… que no deixa de ser un cim… fem les fotillos de rigor, gaudim de les vistes i rapelem des de el malló de la reunió a la canal que ens condueix a una enorme tartera.

Baixem saltant de pedra en pedra fins el refugi… es fa llarg. Baixem al parking i agafem el bus just a temps….

Una experiència pels cinc sentits… per la vista, un paisatge acollonant; pel tacte, un granit abrasiu; per la oïda, el silenci absolut trencat pel picar del torrent de la Renclusa; per l’olfacte, conseqüències de la inestabilitat gastrointestinal de l’equip…, pel gust, el bon sabor de boca que et deixa una escalada així..

…

Cavall Bernat. "Via Normal" (V), 60m

2008-07-16T16:08:00.020+02:00

Feia massa temps que em mirava aquella agulla, visible gairebé des de qualsevol punt, amb interès de saber quina vista hi deuria haver des de a dalt de tot... Per fi, aquest dubte ha estat resolt.

"Via Normal" (V), 60m

Dificultat: V

Recorregut: 60m

Material: Totalment equipada

Descens: Per la mateixa via

El dissabte 12 de Juliol de 2008, el Rovira, l’Esther i jo ve manar a fer la que és poder la agulla més representativa de Montserrat, el Cavall Bernat. La via triada va ser poder la més accessible, la Via Normal.

Ens vem aixecar tard, i un cop més, la previsió meteorològica no era gaire favorable… s’esperaven pluges… Però no vam fer gaire cas i vam tirar cap amunt.

Com arribar-hi?, seguim la carretera que surt de Monistrol al monestir. Passem de llarg l’entrada al monestir i seguim fins arribar a Santa Cecília, on deixarem el cotxe. Un cop allà, l’aproximació és una mica llargueta, hem de seguir el “Camí de l’arrel”, senyalitzat amb marques de GR. Aquest camí voreja part dels peus de les imponents parets de la cara nord. Sempre tindrem visible el Cavall i un cop l’haguem passat hem de pujar per una canal que quan nosaltres vam passar, estava marcada per uns trossos de roba lligats a unes branques. A partir d’aquí comença una pujada per la canal, seguint unes cordes fixes instal·lades que ens duran directament al coll, a peu de via.

Al arribar vam descobrir que hi havia gent pujant per totes les vies possibles del Cavall... estava a petar, es notava que era cap de setmana...

Vam sortir directament de l’arbret, grimpant el primer tros (II).

Llarg 1 (V): Vaig obrir el primer llarg, que és més aviat una petita aproximació a peu de via a través d’un petit blanqueig. És poder el tros més delicat de la via...

Llarg2 (V-): El va obrir el Rovira. És un llarg maco que segueix una fissura ven definida. Pot haver problemes a l’hora de coordinar la gent que fa el descens de l’agulla i la gent que puja ja que aquestes reunions son les que es fan servir per baixar desde qualsevol punt. Algunes ressenyes adverteixen que poder foren necessaris tascons per acabar d’assegurar la via, tot i així vam trobar que no calien. La via està força ben assegurada per unes peazo estaques. És important emportar-se algo d’abric, doncs acostuma a fer força vent i si et passes tant de temps com ens vem passar l’Esther i jo esperant a que el Rovira acabes de fer la reunió, corres risc d’agafar com a mínim, un refredat...

Llarg 3 (III): Per fí arribem!! L’últim llarg és molt fàcil, però no hi ha gaires seguros... Muntem la reunió directament de la estàtua que corona el Cavall. El paisatge és acollonant, la Paret dels Diables et provoca una gran sensació de buit, Monistrol és una taqueta i és veu perfectament l’Elefant i d’altres agulles del parc.... La magnifica sensació que ens provoca estar allà a dalt és va mig espatlla pel vent que corre, el fred i el adonar-nos que ens haviem deixat els entrepans a peu de via...

....

Fem els ràpels intentant no perdre l’equilibri amb el vent. Cap problema. Tornem a la canal i desfem el camí de pujada.

Just a deu metros del cotxe, comença a ploure... ho teníem tot calculat ;)....

"Sol Solet" (IV+) 130m

2008-07-10T13:58:00.010+02:00

El passat diumenge 29 de Juny de 2008, El Rovira, el Dani Viver i jo vem decidir fer una via de llargs, per variar de l’esportiva i estrenar les noves cordes bessones … La via escollida va ser la “Sol Solet”, vam veure que la recomanaven a kpujo.com, tenia bona pinta, era facileta i estava ben equipada…, així doncs... per que no?.

"Sol Solet"

Dificultat: IV+
Recorregut: 130m
Material: Totalment equipada
Descens: Per la via Escabroni Escapullini (45 - 30 - 40)

Com arribar-hi?, fàcil, si vens de l’A2 des de Barcelona, sortir pel lateral a l’altura de Collbató i seguir el lateral fins arribar al restaurant “Serra d’Or”, un cop allà pujar pel Bruc Residencial i seguint el límit est de la urbanització agafar una pista a Can Jorba. Deixar el cotxe allà. Seguir un camí que remunta el torrent fins arribar a peu de la primera (o última, segons com es miri) cadena del Joc de l’Oca. A mà esquerra tenim l’inici de les vies amagades entre arbres.

Al arribar a peu de via, pam!! El Rovira s’havia deixat els peus de gat!!, juer, wnu, son IV, encara podíem fer un apanyo. Bé, res, començo a obrir el primer llarg...

Llarg 1 (IV): Si ens situem a peu de via, al costat d’un arbre que dificulta una mica la sortida, la nostra via són els parabolts situats més a l’esquerra. No presenta cap tipus de complicació.

Llarg 2 (IV): Obre en Dani, en principi, tampoc cap tipus de complicació especial... la roca es molt bona, te molta adherència.

Llarg 3 (IV+): Obre el Rovira, li deixo els peus de gat. És el tram més complicat de la via, però el superem sense cap problema. El Jordi es va deixar algunes cintes al obrir i va tenir que recuperar les últimes. La reunió esta en una còmode i gran repisa.

Llarg 4 (III): III amb algun pas de IV. Obro jo. Voreja el sostre característic d’aquesta paret per l’esquerra. Fins arribar a la reunió final. La corda pateix una mica pq la via dibuixa una ziga-zaga pronunciada.

Ueee!! Hem arribat a la reunió!! Ara toquen els ràpels. Per baixar farem servir les reunions de la via paral.lela, l’Escabroni Escapullini.
Així doncs, empalmem les dos cordes i desprès de parlar sobre diferents tècniques de fer un ràpel baixem.

El primer ràpel és molt maco pq sobrepassa el sostre i queda volat. Arribem a la següent reunió i ens preparem per fer el següent ràpel, estirem de la corda per recuperar-la... no es mou... està bloquejada... (caguntot)... desprès de parlar les opcions que teníem, el Rovira remunta part del ràpel i intenta estirar des de més amunt... la cosa esta delicada pq segueix sense moure’s un mil·límetre... El temps passa i el Rovira va provant diferents maneres de poder moure la corda, mentres el Dani i jo li cridem consells... Comença a fer-se fosc... sort que portem frontal...

Per fi aconsegueix treure la corda!! Per celebrar-ho es van sentir petardos i focs d’artifici arreu ( o poder es celebrava la victòria de la selecció espanyola a la eurocopa; mai ho sabrem...).

Fem els altres dos ràpels completament a les fosques, va costar trobar l’última reunió... i finalment arribem a baix!! Tan sols ens quedaven 10 minuts per desfer entre patinades i trabucaments el camí d’aproximació...

Una aventurilla... mai s’ha de perdre el respecte a la muntanya, encara que el que fem sembli assequible...

“Bego-Miquel-Kush” (V- ) 240m + “Joc de l’Oca”

2008-07-10T11:47:00.018+02:00

El dia 03 de juliol de 2008, L’Esther, el Roger i jo vem decidir de començar a fer una mica d’escalada… per aiò vem triar la via “Bego-Miquel-Kush” un (V- )de 240m repartits en sis llargs de roca molt bona; i lo maco es que el final de la via dona peu a aprofitar i fer el descens pel “Joc de l’Oca” (barranc sec).

“Bego-Miquel-Kush” un (V- )de 240m

En l’últim moment, en Roger va fer una tècnica ninja i finalment es va rajar, a demés la previsió del temps de la tele dibuixava un símbol d’un núvol plovent just a sobre de Montserrat (aclarien, per treure’s responsabilitats, que era possible que s’esperessin ruixats dispersos per qualsevol lloc de Catalunya) … tot i així, els ànims de l’expedició no van decaure i vam sortir cap a la paret (tard com sempre...).

Com arribar-hi?, fàcil, si vens de l’A2 des de Barcelona, sortir pel lateral a l’altura de Collbató i seguir el lateral fins arribar al restaurant “Serra d’Or”, un cop allà pujar pel Bruc Residencial i seguint el límit est de la urbanització agafar una pista a Can Jorba. Deixar el cotxe allà. Seguir un camí que remonta el torrent fins arribar a peu de la primera (o última, segons com es miri) cadena del Joc de l’Oca. A mà esquerra tenim l’inici de les vies amagades entre arbres.

Llarg 1 (IV): Les ressenyes deien que els seguros estaven allunyats, però no els vam trobar tant, això si, tenien raó en una cosa, la roca és excel·lent. El primer llarg es un 4c i la repisa de la reunió es força bona.

Llarg 2 (V): No us espanteu, és molt fàcil i assequible, te una petita panxa, però hi ha molt bones mans. Al arribar a la repisa de la reunió, la vaig trobar algo familiar. És una reunió molt gran amb arbrets.

Llarg 3 (IV): Esquiva el desplom característic de l’agulla per la seva dreta. Aquest és un llarg força “disfrutón”. Acaba passat un arbre que s’enclasta en la esquerda i et toca els collons quan el vols superar. S’arriba caminant a la reunió.

Llarg 4 (IV): Molt fàcil, encara que les chapes estan molt allunyades i fan que perdis la via. S’ha de sortir cap a la dreta.

Llarg 5 (IV+): Molt maco, bones vistes, bona roca, bones preses, facilet, val la pena...

Llarg 6 (III): És grimpadeta, però, els seguros estan a tomar por culo, crec que hi havia 3. Ja som al cim. Les ressenyes deien que no es podia rapelar des d’aquesta reunió, però nosaltres vam trobar anelles a la reunió... Tot i així el nostre objectiu no era rapelar...

Per fi em arribat a dalt!! Ho em fet prou ràpid, l’Esther és una gran companya de cordada (entre d’altres milions de coses). Dinem (bucadill de xuriç)amb unes vistes espectaculars i em trec els peus de gat que em destroçaven els peus (encara més).

Per anar a buscar el joc de l’oca s’ha de superar un petit cim d’agulla que queda a darrera i que es pot fer caminant, del cim es fa un petit ràpel d’uns 10 metres d’un pi fin un caminet que si el seguim ens portarà directe al “Joc de l’Oca”.

“Joc de l’Oca”

El Joc de l’Oca es una canal equipada amb cadenes i cordes fixes. En teoria es pot fer sense necessitat de fer ràpels i fins i tot diuen que es pot pujar... sincerament, jo no podria, has de tenir unes espatlles rollo croissant per pujar per aquestes cadenes i per baixar algunes. Nosaltres vam optar per un mix, vam rapelar algunes i vam baixar a “pulso” unes altres. Es entretinguda i dona joc a més d’una relliscada i caiguda (res serio). Poder el més xulo de tot és l’últim ràpel de 29 metres.

Al cap d’unes 5 hores ja estàvem un altre cop al cotxe, després de baixar i gaudir del bosc montserratí.... Al final no va ploure ni una gota...

Un bon dia, una bona roca, una bona via, una bona canal, bones vistes i millor companyia...